Escric desde fa tres anys un article al periòdic mensual "L'OBSERVADOR DEL PLA DE MALLORCA" ( www.plademallorca.com ). La secció la vaig titular "De profundis", fent una mica de conya amb allò de la "Mallorca profunda" que se suposa que és el Pla. He recuperat un d'aquests articles, de l'estiu de l'any 2003, per penjar-lo al bloc.

"De profundis"
UNA HISTÒRIA NATURAL
Climent Picornell
Molts de vostès ja se nhauran temut que el títol és manllevat. Lusà Joan Perucho, en plural, Les històries naturals, amb ell muneix una forta relació, únicament de lector. Només un pic mai varem coincidir, a un dinar, juntament amb na Maria Aurèlia Capmany i en Jaume Vidal Alcover, inoblidable, pels cents danècdotes i maledicències generoses que correren per la taula a la velocitat dels llamps. Podria ser, el títol, de Plini El Vell amb la seva Història Natural, en trenta-set toms, més que natural fortament inventada i, tal vegada, ridiculitzada per un altre dels meus estimats antics, Llucià de Samòsata, un burleta del seu temps, al qual, tanmateix, com diu la màxima ca no menja ca, el voler fer riure el triturà. Les referències es podrien allargar fins a alguns daquests escriptors del sud dItàlia, posem per cas de lilla de Sícilia, amb el seus paradigmes per un servidor Gesualdo Bufalino o Leonardo Sciascia i els seus pobles natals, Comiso i Racalmuto. Aquesta llarga introducció, vana estultícia de bravejador (no he llegit quasi res dels citats anteriorment) ve a tomb perquè el que vull explicar, és una contarella certa, del centenar que guard dins uns quaderns i sempre mhan fet olor de prosa costumista a lo Mesonero Romanos o a Ayguafort de Maura. Prosa arcaica, fets endolcits dun món que ja ha fuit. No sé perquè ho he volgut envasar dins aquest pròleg suposadament erudit. Ni tan sols sé si hi feia falta. El fet és que ara, a lestiu, comencen les messes per a la recollida dhistòries naturals, per a un servidor mig en remull, mig a la seca. A la seca era, al poble de Sant Joan de Mallorca, al cafè que hi ha ben davant el campanar de lesglésia. Tan davant que un llamp que li tomà la bolla de pedra del seu capcurucull, en feu entrar un parell de trossos fins ben davant el tasser: es tracta de Can Tronca. Observàvem la torre de pedra torrada i corcada, asseguts a defora, a lombra del cap de cantó més fresc del poble i a lhora en que el sol torra el cul a les llebres. Just davall del rellotge, un poc més avall dels finestrons per on es veuen les campanes i el seus batalls, a una encletxa, hi habita un abeller des de temps immemorial. En alguns moments de lany es nota més activitat en les abelles que contínuament hi entren i en surten, alguns pics, a baix, damunt lacera, un pot afinar una gran mortandat daquests insectes. Ara sacostava el temps en què els abellers nous es xapaven dels vells, darrera una de les reines. Leixam es veia nerviós i estols dabelles entraven i sortien a grapades, indiferents de què al rellotge sonassin les quatre de lhorabaixa i fes caloreta. La madona i tres contertulis indolents començaren la conversa sobre apicultura difusa. O discreta, millor. No… i lany passat nhi hagué molts de nous. Un eixam és posà a la finestra de Can Miquelino, un altre a la xemeneia de Can Salamí, un als arbres de la Plaça Nova, un a la canal de Can Rumbet… i així trenta o quaranta localitzacions i els seus respectius casus belli per engegar-los o capturar-los Algunes imatges connexes o col·laterals, com diuen ara, com la del capellà Don Melcion, apicultor indomable, que vestit de sotana i amb els parapetos corresponents, una màquina de fer fum a la mà, confegia una de les més paoroses imatges de la meva infància, un dels meus terrors de quan era nin, associat a aquella espècie dastronauta de poble, quan venia a bresquejar a les caseres dabelles de cal meu padrí de sArraval. I del sen Martinet que no vos en recordau ? Digué la madona. Idò, era un dia com avui, ell prenia el seu rebentat dAmassones. Deixava sempre el seu cotxet, un SEAT 600, aparcat davall el rellotge. Paga, surt i sasseu al volant. Posa el cotxe en marxa i quan mira si venia ningú per darrere, afina un pilotarro immens dabelles que shavia aferrat al mirall retrovisor dins del seu cotxe. Un abeller nou havia triat el seu sis-centó. Vatuadell quin llongo ! Posam un altre rebentat! em digué tot transtornat, contant la feta a la gent de dins el cafè. Tothom enrevoltava el cotxet i, denfora, donaven solucions. Un que si dar-li manguera, un altre cridar a la Guàrdia Civil de Manacor, un que en coneixia un que anava dabelles i sen duia els abellers però, justament, era de viatge a Lourdes i Andorra… En Miquel Siba, assegut com sempre a la taula del racó hi havia també lamo en Pep Sobrassada- tot dos eren fumadors de pipa, en Siba pareixia que dormia, però sempre escoltava, saixeca i, sense dir res a ningú , amb la seva pipota torta a la boca, entra dins el cotxe, el sis-cents de les abelles, shi asseu i fuma que te fuma. Tothom quedà corprès del fet i fins i tot un, psiquiatre de taverna, ho interpretà com un suïcidi desesperat i començà una llarga disertació sobre les doloroses morts a causa de les picades. Com sabeu les abelles tenen una porada al fum, un pànic horrorós… Al cap de dos minuts o tres, leixam surt per una finestra, molest i rabiós. En Siba saixeca, sespolsa quatre abelles mig estormiades amb la fumassa de tabac de pota, torna a entrar dins el cafè i li diu : Au mestre Martinet, ja podeu partir i si voleu quedar bé pagau un mantecado doble. El que els deia al començament: històries naturals.


