Continuant la recuperació d'articles d'estiu, vet aquí un que vaig escriure i publicar ja fa temps.
Karma destiu
Climent Picornell

Lescenari és com segueix : mar calma, el tup-tup-tup del motor del llaut, sol ixent, el muntanyam dArtà, passat Caloscamps i enfilant cap a les puntes de Na Brafi… Saps…quan fa tres o quatre dies que fa Nord, ventot de Tramuntana, venir al caló de Ferrutx és molt entretengut. Sobretot abans, quan la mar no havia arrabassat, encara, el martell del portixol. Te posaves darrera, les ones rompien i només tarribava qualque esquitxotada i els esparralls, jo no sé perquè, entraven tots aquí. Però, una pardalada desparralls ! Llavors, amb un suret i una mica de pasteta o de qualsevol cosa de menjar que saguantàs a lham : treure i treure i treure…una senalla. I els esparralls saps que estiren, passes molt de gust. No, i nhi havia qualcun com sa mà. Ara ja no sé si passa. Es puta peix o es que ja no nhi ha o samaga més. No ho sé. Veus allà, a la dreta, se diu sEra, perquè dins la mar hi ha una roca plana i rodona, com una era. Jo hi venia dal.lot i just davall, guaitaves i…sards, enfossos, escorballs…escorballs ! Ara per veure un escorball…Però quan hi baixaves : tot-déu dins es seu forat. Però una bona pescadeta sempre li feies. Davant Es Cingle un pic hi vengué un banc doblades. Ho digueren : davant Es Cingle hi ha oblades a voler. I tothon cap allà. Hauries dhaver vist en Joan Metxo: posar i cobrar, posar i cobrar…hala ! A treure oblades. Jo ara ja no ho sent dir, hi ha això o allò, per aquí o per allà. Tret dun any que venguè un fotimer de calamars, ten recordes Jaume ? Totes les barquetes pareixia la processó de la mare-de-déu del Carme- a treure poals i poals de calamars i ho són bons ! Jo, ha arribat, te dic ben sa veritat, que magrada més pescar per la vorera amb la canyeta. Però els caminois per arribar a les pesqueres me pareix que me destrossen els genolls, vas mal pla, aferrat…Allà dalt, ho veus ? Devora aquells garballons quan comença el pinar…hi ha un pi mort que li diuen Sarrambador perquè per no caure pel serrat dins la mar, thi has daferrar. Idò un dia anava a una pesquera, Na Paraigo li diuen, i en passar pel Rotlo de sa Sitja, anava a cercar sards, nhi havia així ! Així eh ! Just davant sa sitja nhi vaig topar dos un i una-, vatuadell ! mira que és enfora i no havien vengut a pescar i jo els he coneixia i vaig haver de passar per devora ells i ell se com a volia posar els calçons que els duia ben baixos…i jo dioooss! I ells més empegueïts, però el caminet saps que és destret i Sa Sitja quasi penja damunt la mar i només podia passar per allà… Ja es veu el faralló dAlbarca, mentre quatre dofins juguen amb la proa.


