
( Il.lustració de Guyrose )
El turisme de masses, els souvenirs, la corona i en Carod-Rovira.
Climent Picornell.
El títol, ho de confessar abans de seguir més endavant, és oportunista. Carod-Rovira hi és com esca per al lector. No solc escriure sobre temes dactualitat, ja ho sap el meu director, perquè crec que hi ha massa gent que ho fa i molt millor que un servidor. El fet és, però, que lactualitat, fa unes setmanes, fou la fotografia que li feia el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, a lex conseller en cap, senyor Josep Lluís Carod-Rovira amb la intenció de posar-se una corona despines damunt el cap, a Jerusalem. Per més INRI, i perdonin la gracieta, vaig saber després que en Carod ho va fer perquè en Maragall li va dir : Posat això i et faré una foto. Aquest gest serví per fer befa den Carod, tot atribuint-li a ell fer befa de Jesucrist, que com saben, morí per nosaltres crucificat i coronat despines com a rei dels jueus, segons els romans de lèpoca. No crec que fos la intenció den Carod. Ni és el meu cas. A mi en Carod em cau bé. Però en qüestions dimatge pública hauria daugmentar la sensatesa i, sobretot, mirar més prim. De totes maneres, malgrat la campanya del Partit Popular i de tots els comentaristes afins, la cosa a Catalunya no ha estat exagerada. No fos cas que, un altre pic, en Carod multiplicàs el seus diputats per quatre, com en laltra ocasió, gràcies, en part, a la reacció contra la campanya que li envergà nAznar.
Era de plàstic. La corona despines que es posà damunt el cap, era de plàstic o de baquelita o daquests materials sintètics. Nhi ha fileres senceres. Era un souvenir, un record dhaver estat a Jerusalem, fabricada, molt possiblement a la Xina. Un objecte que els pelegrins o turistes compren i sen duen a ca seva. Un objecte de consum de masses : souvenirs. I aquí hi entra el meu tema i deix en Carod. També hi ha merchandising, mercadeig, dels destins de turisme religiós. Per cert una de les primeres tipologies de la història del turisme, des de les creuades a Terra Santa fins a les primeres eixides pel Camino de Santiago, tot passant per Roma, Fàtima, Lourdes, Chestokova, per dir-ne alguns de cristians; o Kairouan i La Meca, musulmans; o per fer-nos enfora a Sud Amèrica o a Àsia, a lÍndia i el Japó, hi ha destins que atreuen en pelegrinatge a milions de turistes religiosos i altres milions més a veure i observar i retratar altres fets connexos amb la religió, des de processons diverses i diferents, a grans edificis semblants al que nosaltres en deim esglésies o temples. Perquè atrets pel que sigui, per molta o poca devoció que un tengui, és un turista al cap i a la fi, vagi a la defunció i elecció del papa dels catòlics, vagi a fer les voltes de ritual a la gran pedra negra, la Kaaba, de lenorme mesquita de La Meca o formi part dels estols multitudinaris de gent que va a rentar-se i purificar-se a les aigües del riu de la vida per als hindús, el Ganges.
Tots aquest llocs, hi ha qui diu que mouen un 10 % dels viatgers mundials. De tots ells hom torna amb uns objectes de culte i de recordança : torna amb souvenirs. Budes de plastilina, deesses índies i sticks de sàndal, mares-de-déus de Fàtima fluorescents, medalles i rosaris cristians comprats a quilograms o a dotzenes, aigües beneïdes diverses amb propietats terapèutiques i miraculoses i… corones despines. De plàstic. Les autèntiques, despines autèntiques vull dir, no passarien els controls de qualitat i de seguretat. Tot això, si em permeten fer un apart, ve dantic; conten que de la creu on hi crucificaren a Nostre-Senyor, el lignum crucis, autèntic, en feren trossets. Si posassin les relíquies una devora laltra, en resultaria una creu quilomètrica, i ja no en parlem daltres famoses relíquies, com les plomes dàngel, per exemple. En fi.
I és així, que el turisme de masses ha estandarditzat una tipologia de turista, el qual necessita dues coses dels llocs que visita : un record un souvenir- i un retrat amb la cosa que va a veure o va a visitar. No basta una postal, es necessita una fotografia de la cataracta i ell, la torre de Pisa i ell, Sant Pere de Roma i ell, els elefants dÀfrica i ell…Ell, el turista, en definitiva, retratat devora animals estranys, construccions rares, devora el més petit o el més gran. Tan se val.
El turisme de masses redueix a estereotips vulgars, en definitiva, el que anomenen turisme cultural o patrimonial. Als manuals que ho estudien, shan aïllat onze elements culturals bàsics que atreuen turistes cap a les destinacions i que formen part de la parafernàlia de les guies turístiques. Entre ells artesanies, tradicions, arts, història, arquitectura, etc, etc… i, també, la religió i les seves manifestacions i llocs visibles. En aquest sentit el turisme de masses ha resultat a ser un gran vector de canvi cultural. Només duna part de lanàlisi – el de les formes materials de cultura i el que el turisme provoca, per mor de lapetència de comprar milers o milions de souvenirs- els he de dir que el turisme ha fet i fa desaparèixer les arts tradicionals i fa créixer productes degenerats pseudo-tradicionals, souvenirs, elaborats per subvenir el consum de forma massiva. Les artesanies tradicionals no donen a labast. Si bé és ver que també, com una reacció contra això, a vegades fa que es recuperin els productes autèntics i que a la llarga les societats de destí reaccionin contra el mercadeig de les seves senyes didentitat. I a Mallorca també. Dels protosouvenirs, (pagesetes de fusta dolivera, siurells, senalletes de llata dArtà i Capdepera, grans nacres decorades…) sha passat a oferir el mateix que una tómbola del Ram de mal gust. Basta que vagin a veure les postals a qualsevol botiga de vorera de mar. Hi trobaran la sèrie on davall el nom de Mallorca shi veuen culs, mames i altres parts animals ( encara no hi ha la de lase dArtà, però tot arribarà).
Més enllà de la valoració un poc rousseauniana de les societats primitives i de les seves artesanies emprades com a record pels turistes, la conclusió general és que, si bé en determinats casos el turisme pot funcionar com estimulador de fenòmens culturals reals, la majoria de vegades els subjuga i trivialitza. El turisme és un mitjà, però el turisme de masses és un mitjà molt pobre i a la vegada perillós per establir una vertadera preservació i manteniment de les formes tradicionals de cultura. La religiosa inclosa. Ho devia saber a tot això el senyor Carod-Rovira, quan el senyor Maragall, rodejats de fotògrafs de premsa, li va fer agafar el souvenir aquell i li va dir passa-tho pel cap ? I per emprar una expressió religiosa -és un dir- qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. El nostre comportament quan feim de turistes, també ens obliga a fer-nos el retrat conseqüent ( al llac Ness a veure si hi guaita el monstre, als forns crematoris de jueus de Maunthausen, erosionant el marbre del TajMajal…) som un element més que col.labora amb el que ha fet i fa el turisme democràtic- de masses : reduir el món a un circ amb entrada barata. Els seré franc : el petjapapers que aguanta els apunts per fer aquest article és un souvenir : un pedrolot, un tros del mur de Berlin. Però el meu és autèntic. O això, al menys, em digueren que diu el certificat en alemany que lacompanyava.


