ELS NOSTRES JARDINS DALTRI .
Climent Picornell
Durant molts danys vaig ser director de la revista cultural EL MIRALL, amb més voluntat que mitjans. Època de la qual guard extraordinaris records. De la gent del consell de redacció, den Josep Mª. Magrinyà, de Documenta Balear que vam fer néixer associada al projecte i daltres etcèteres. I també record molts col.laboradors. Un dells, J.A., menvià un boníssim ( no bo, boníssim) article amb un parèntesi (1), la qual cosa feia suposar que vendria el (2). Però no va arribar. Quinze anys després no ha arribat. Si algun pic ens veim, el col.laborador i un servidor, li record que, per favor, que no lenvïi, trob molt més entranyable lanècdota que la consecució de lacabatall. Larticle (1) era sobre un poema de J.V. Foix, el famós pastisser i poeta de Sarrià. Era un dels poemes que, en les edicions originals, que Foix enviava per Nadal als seus amics, aparegueren il.lustrats ( Dalí, Ponç, Guinovart, Tàpies, Miró…) i foren compilats en el poemari Onze nadals i un cap dany i tenia la particularitat destar datat al Port dAndratx, el Nadal de 1952 : Caraeixut i sense un sou / Vinc dEnlloc en la Nit clara ; / Una veu me diu On És, / Però em venç la faramalla, / Fora vila i franc dalou, / Segueixo una estrella rara ….
Ve al tall aquesta introducció, perquè el títol daquest meu article duia un (2). La temptació dimitar J.A. era forta per la meva part, però, no. Larticle (1) daquesta sèrie venia provocat pel llibre de Bioy Casares De Jardines ajenos, del qual ja vaig comentar que és irrepetible fer el que ell havia fet, amb la seva saviesa i la seva pedanteria il.lustradíssima. Però la idea era aquesta, més casolana i prosaica. Anècdotes, frases, cites, acudits, retalls…un cul-de-sac, un totum revolutum, que menava a somriure, displicentment, al lector intel.ligent ( no de forma tan críptica, tal vegada, com ho feia la revista La Codorniz amb el seu subtítol La revista más audaz para el lector más inteligente). Ho dic perquè la triadissa de Bioy és mala de superar. Posaré tres o quatre exemples més, i pus, perquè leditor no em cridi latenció. Bertrand Russell : La veritat és el que la policia espera que li diguem. Lemperador dÀustria ( indignat) : Es comença instal.lant Water-closets i sacaba en revolucions. Stendhal : A França no hi ha veritats, només modes. Aunque en la cama ligero, / tuvieron un grande amor : / cuando él se puso el sombrero, / ella enchufó el vibrador. ( Martin Sacastrú, del Cuaderno Azul). Un viatger contà a Jorge L. Borges que a lentrada de Puebla ( Mèxic) hi havia un arc amb linscripció : Bienvenidos a Puebla, no somos como dicen. Lucy de Bruyn : com diu la vella dita les dificultats són males de vèncer, però les impossibilitats duen més temps.
Aquestes dues darreres citacions serveixen, una per recordar, que el recull estava edificat amb aportacions, també, dels seus amics i laltra, la de Lucy de Bruyn, em du a dues collites, ja recaptades per un servidor ( lanècdota del començament de larticle, la den Foix, també compta), una del general Franco ( atribuïda) i laltra de Francesc Cambó. Diuen que deia el general Franco ( a part dallò més conegut i sarcàstic : Haga como yo, no se meta en política) : Sólo hay dos maneras de arreglar las cosas, una, que las solucione el tiempo, dos, esperar a que se arreglen por ellas solas. La qual entronca amb la dita, atribuïda també, de Cambó, -dites daquestes que un no sap si arxivar com a fosques, profundes o beneitures superficials-, deia Cambó : Hi ha dues maneres danar cap al desastre ( es referia a lactuació en política, no es parlava encara de lecotaxa) una, demanar limpossible, laltra, voler impedir linevitable.
I els amics, també, ajuden. G.F. em contà que llegí un pic una gasetilla al diari Baleares, a les pàgines de local, dedicades a fiscalitzar la política local, deia així el titular : Luz más luz, dijo Goethe : en la calle Uetam falta un farol. Més damics. Targes ( fetes amb broma, però impreses). Un advocat : Mate y venga. Una plaqueta a la porta : Psiquiatre de dones.
El que és cert és que encara vaig dubitatiu dels itineraris que han de confegir Els nostres Jardins daltri. Si optar a fer una classificació per a les collites escrites, les escoltades, les anècdotes, els embarbussaments i confussions (Ara tenim instal.lada la calefacció de gas profano), les intel.lectuals o les cutroses. Un itinerari, sens dubte, és el de les traduccions literals del català de Mallorca a lespanyol. En aquest sentit, conten que un famós cantant de Vilafranca ha fet posar un rajoleta a lentrada de ca seva que diu : Vivos con el perro !. No pudo decir ni ciruela !, per no va poder dir ni pruna… sinònim de va quedar astorat, traduït macarronicament per Quedó alfombrado, etc… Que n´hi ha daquestes! No massa, però, son captivadores excessives de somriures. Veurem per on pren. O com diu el meu patró, del llaut, em referesc, ja veurem el que serà, en esser cuit.
Lanterior article, daquesta sèrie acabava amb una collita del saig dArtà, home que en generà moltes i bones. Idò, una altra. Quan van entrar les cuques de la processionària que es menja el pi, a Mallorca, devers els anys cinquantes, es provà daturar-la de diverses maneres, una delles era , tallant lenvoltori en forma de bolsa, com de seda, que fan a larbre. Lajuntament decidí actuar i la crida, per tots els cantons del poble, es transformà en: Qui tengui cuca, que vagi a lAjuntament i li tallaran ses bosses.


