
Castellanades i Mallorquinades. De què i de qui sen riuen?
Climent Picornell
No me mates con tomates / Mátame con baquelado / No lo pongas en remoco / que a mi me gusta selado, recitava madò Barbara Xipona de Llorito. Rellegia, duna plagueta, observacions que havia apuntat de gent del pla i del sud Mallorca. Hi ha costums, històries, fets assenyalats i tot un debessei mal trempat : un totum revolutum que deien els antics. Un dels apartats són les cançons i les frases dun temps en que lespanyol era, malgarbat, una llengua adjacent, imposada. Però no amb els poderosos instruments actuals de la modernitat, polítics, però, sobretot mediàtics. Daquells temps i daquelles actituds, les castellanades o les mallorquinades, com volgueu, que tenyien una i altra llengua, però la nostra, el mallorquí, el català de Mallorca, conservava encara aquella tendror que, avui, inexorablement va perdent, mig engolit per lestricte normativa i per la contaminació de la llengua dominadora. Un apunt diu : un tio de sa mare den Miquel de Cas Sastre, lamo en Miquel Curt, sempre cantava : Dónde estas Pepe del alma / dónde estas que no te veo ? / Estoy davall sa teulada / estic cantant un Te Deo. O aquella altra : Hacia un pino me arrambé / llorando mi pena un día / Llorando me desarrambé / porque el pino se caía.
Quan un conjunt musical, OSSIFAR, ara fa uns anys va fer bandera de les mallorquinades, o de les castellanades, a les seves cançons ( antològica, per cert, la peça titulada El par de quemelos…dun que els havia perdut per dins sa soll, por si un caso, fuera sido en los serdos… deia la cançó), el fet és que un conegut professor de català, es demanava, molt trascendent davant aquesta befa del conjunt musical : de què i de qui sen reien ? Com si el fet fos un despreci inadequat, una actitud equívoca. De mon pare vaig aprendre :Tu que estás en la finestra / jo que estoy en el carrero / tírame un trosso de pano / que está en el ascudallero. Riure-sen dels pagesots, les patois que els diuen els francesos a tots els qui no tenen laltíssim honor de parlar bé el francès, aquest enfotre-sen, deu ser traslladable, també, als qui no hem tengut lhonor de tenir com a llengua mare la lengua del imperio, als qui lladram en comptes de parlar, als qui no hablamos en cristiano, als qui, com em deia un alumne, ens mantenem en no hablar en normal?
Esta noche ha plogudo / y los campos estan mollos / ahora si que estic fotudo / menfangaré los jonoios. La meva intuició, més poc fonamentada que la del professor abans esmentat, és que lús del castellorquin aquesta mescla un poc assegonada de les dues llengues- quan ens veim obligats a parlar espanyol per força, és, més que una befa, un gest de resistència. Com aquell que diu : tanmateix no el parlaré bé, per nassos ! Una figa por ser buena / hay que tener tres señales : / clivellada, secaiona / y picada de animales. Aquesta era la particular versió castellana de la coneguda glosa mallorquina que en feia el meu padrí patern. La pregunta més adient, però, em sembla que és : de qui i de què sen riuen aquests que comanden ara? Els jerarques daquest partit preponderant i prepotent, quan diuen apostar pel bilingüisme, quan tots sabem que el seu bilingüisme no és espanyol-català, sinó espanyol espanyol, de qui creuen que sen riuen? És ben vigent, ara més que mai, la solució que donava, lenyorat Nadal Batle i que els treia de pollaguera. Quan li demanaven la seva opinió del bilingüisme, deia en Nadal, al cels sia : si hem de ser bilingües, lhi hem de treure el màxim profit, per tant, bilingüisme sí, però no espanyol i català, sinó, català i anglès. Langlès el parla més gent, és la llengua de lintercanvi científic i, de fet, és la lingua franca mundial. De qui i de què ens nhauríem de riure, està ben clar, però encara som per aquest redols. Ara i sempre.


