
La catarsi de lecotaxa : entre el debat furtat i el penediment.
Climent Picornell
Mhavia resistit a escriure sobre la revifalla del tema ecotaxil, però, vaja, he escrit molt en aquest diari sobre els hotelers i lecotaxa com per ara, no dir-hi la meva. Però no diré res excessivament original. La cosa va de que, com recorden, el Pacte de Progrés, socialista-nacionalista-comunista-verd, 1999-2003, instaurà un impost sobre les estades turístiques reglades, lecotaxa, un euro per turista i dia per fer via ho direm així-; aquests doblers sinvertirien en mitigar els efectes negatius del turisme i afavorir el seu desenvolupament, amb esment. Els hotelers -que farien de recaptadors, ja que el govern central rebutjà cobrar-ho a ports i aeroports- sindignaren, entre altres coses per haver de fer aquesta tasca i per alguns efectes col.laterals més- i també, deien, perquè quedaven sense cobrar les estades turístiques als establiments no reglats, que no pagaven imposts, i havien crescut moltíssim el 40 % del total, deien ells-. Per afegitó, això els forçà a la seva sortida al camp polític, que els abocava, progressivament, a una mala imatge social, la seva demonització, quan ells creien que lhavien detenir molt bona, la imatge, per haver estat els responsables del progrés econòmic i social daquestes illes en els últims anys. Simplific molt, però qui ho vulgui seguir de prop i passa a passa, Joan Amer, que en va fer la seva tesi doctoral, ara ho ha publicat a leditorial Documenta Balear : Turisme i Política. Lempresariat hoteler de Mallorca. Això mexcusa de ser més primmirat.
El fet és que lex-president Antich llançà, ara fa poc, una pedra-sonda més que un globus-sonda, dient que els socialistes es repensarien, el tornar a posar en marxa lecotaxa volia dir que no ho farien-, i això, em sembla, ha fet més mal que bé en les seves files, i en altres, que depositaren en lecotaxa i en el seu debat, més coses que el que volia significar lecotaxa en sí : un envit als qui sempre havien comandat, una defensa dels interessos generals i del país, per damunt duns interessos particulars. Quasi un torçabraços amb els poderosos, que, com saben, el guanyaren ells, cosa que no vol dir, però, que els rics tenguin sempre la raó, ni que Déu sigui només al seu costat. Però ara, amb aquest nou discurs socialista, ara, dic, tot sonava a marxa enrera, a demanar perdó, a acceptar la misèria de que el be general, linterès públic estava sotmès ínclitament als interessos privats, dels quals en depenia és la tesi dels hotelers- el benestar daquesta comunitat. Es va rectificar de forma vaudevilesca, per més que el portant-veu de nAntich volgués dir que nAntich no ho havia dit, fins que nAntich ha dit que no ho havia volgut dir.
Deixant de banda si lecotaxa fou bona o no ( per a uns havia de ser regeneracionista, pels altres fou devastadora), si convenia o no -en pla cínic puc donar la raó als dos- el debat sobre la seva instauració fou un tema que generà un discurs col.lectiu potent, fins al punt que, per primera vegada, la societat de les illes Balears posà el turisme en primer pla de discussió. Les eleccions de 1999 i el descabalgament de la dreta del poder convertiren una qüestió tècnica, la instauració dun impost, en una vertadera catarsi social, que anà en augment fins que sacostaren les eleccions de 2003. Els discursos socials, però, quan es tenyeixen de sentiment i passió deriven de cap al maniqueisme, o blanc o negre, o a favor o en contra, en aquest cas de limpost ecotaxil. No valien matisos, o al costat dels hotelers i loferta complementària turística o en contra dells, o a favor del progrés, que a les illes Balears ha vengut de la mà del turisme, o a estar en contra del progrés, com ho feia segons els hotelers, valgui la paradoxa, el Pacte de Progrés. I així la llarga lletania. El debat tengué els seus gurús corresponents a cada part, amb les seves interpretacions estadístiques, a cada part; amb el seu agit-prop i imatge de marca, a cada part.

La societat illenca en sap de turisme, però el president dels hoteler trobà exagerat que tothom en parlàs, reclamant subtilment lús exclusiu, quasi segrestant el debat, que venia a dir : els qui en sabem daixò som nosaltres, i qui opina en contra, demonitza el turisme i els hotelers. I així la consabuda cadena : qui demonitza els hotelers, demonitza el turisme, demonitza els interessos de Balears…; però, els poble de Balears que fa més de cinquanta anys que hi viu, i hi conviu, amb el turisme amb totes les seves cares, no només amb la gestió econòmica dels hotels- hi tengué també la seva intervenció. A favor i en contra, efectivament. No val, per tant, fer aparèixer les eleccions com el plebiscit, únic i definitiu, sobre aquest tema. Tot i que Matas guanyà, dun pèl, amb les ajudes de les forces de dreta tradicionals i els seus mètodes moderns, però caciquils, dun pèl, també, hagués pogut guanyar Antich. De fet és guanyà, com a peça clau, a Eivissa i Formentera, per la intervenció decisiva i evident de la maquinària potent dels interessos turístics, i per la gestió indecisa del Pacte de Progrés, desfent-se a si mateix en bregues internes, perdent de vista la necessitat del poder polític com eina de transformació social. Però, com deia la meva padrina : Deu mos guard dun ja està fet.
Les discussions passionals deixen sempre pòsit, baixos, com en les botelles de vi. I ara, només pel fet de que els socialistes recomposin el seu think-tank i les seves positures de cap als hotelers, com a passa prèvia a re-aconseguir el poder, un dels temes a repensar és el de lecotaxa com aigua passada, que ja no mol al molí. I no. No ha estat així. Lecotaxa, torn a repetir, deixant a part si fou bona o dolenta, representà una eina de debat social i polític de la qual molta gent no nha volgut abjurar. Al manco intel·lectualment. Políticament, servidor no en pot parlar, perquè som un analista polític miserable ( i intel.lectual, pèssim) però, el fet que lactual conseller de Turisme trobi que no es convenient reobrir el debat, ja diu coses a favor del debat. Evidentment que les seves raons seran les del be de les illes Balears, el be del turisme, el be del sector turístic, el be dels hotelers, el be dels bens. Però no cal furtar cap debat, ni voler tornar a confondre debat sobre turisme amb Foment del turisme, ni la gimnàsia amb la magnèsia.

Hi ha vegades que els diaris actuen subliminarment de forma més potent que un titular de primera pàgina. Duien, el mateix dia que nAntich renunciava a lecotaxa, que Gabriel Escarrer, un dels líders anti-ecotaxa, president del grup hoteler SOL, era un dels homes més rics del món i que la seva fortuna shavia acreixentat. La conclusió, massa bona i directa : sense lecotaxa, no li ha anat massa malament. Segurament amb lecotaxa tampoc li hagués anat dallò pitjor. Tanmateix enguany vendran tants o més turistes que lany passat, perquè sí i perquè el grip de les aus i dels pollastres o les bregues per les caricatures den Mahoma, fan la carambola que torna a mostrar Mallorca com a destí refugi pels turistes; venguin per Touroperator, contractin per Internet, en vol de baix cost o en tot inclòs, els turistes majoritaris són, per definició, porucs, i miren els seus interessos. Vagi això per contradir, els desitjos inconfessables dalguna gent que espera, secreta revenja, que el turisme vagi malament, de tot, que tot faci un tro i que els hotelers sen vagin a ca una puta. Això si que seria una catarsi, i una catàstrofe. Però que ni tan sols hi pugui haver discussió sobre un impost, que al cap i a la fi el que perseguia era, qui sap si ingènuament, fer sostenible i durador el turisme a les illes Balears, és exagerat. El que els deia, lecotaxa fou, i és ja, només, una qüestió sentimental. Però alerta amb els sentiments ! I amb la butxaca, també…
_________________________(Les imtages són de la col.lecció de la Societat d'Història Natural de Filadelfia. Accessibles on line)


