
La globalització, el llaç libanès i el
centre (exacte) de Mallorca.
Climent Picornell
Fluctuaven, molt indecisament, les meves lectures destiu entre La misèria de la Filosofia de K. Marx, La invenció de la mitologia de M. Detienne i el catàleg de productes congelats de BoFrost, quant he recordat que necessitava, per una feina, un aclariment sobre el concepte de globofòbia. He acudit a diversos webs, entre ells, dos duns dels meus escriptors preferits, en José Luís Sampedro -amics de quan concidírem com integrants duna taula rodona amb L. Racionero-, per la seva obra El mercado y la globalización, i al den Xavier Sala i Martin qui sap si serà el primer Nobel català que tendrem, dEconomia- a aquest, lhe trobat a la seva pàgina de la universitat de Colúmbia, aguantant la copa dEuropa del Barça. No entraré ara en la vulgaritat o la cursileria de provar daclarir si té coses bones i dolentes la mundialització, altrament anomenada globalització, amb els seus símptomes de globofòbia, o de glotofàgia, ja que hi som. Sinó que, com quasi sempre, lexperiència personal dóna lliçons, abruptes i edificants; Joan Fuster, en aquest sentit, havia adaptat magníficament ladagi antic Lhome és la mesura de totes les coses a Joan Fuster és la mesura de totes les coses. Això és el que em passa amb la globalització, Servidor de vostès, és la mesura de totes les coses, sobretot ara que la meva empatia és baixa, i lautoestima ja no se maixecarà mai. Lautoestima, he dit. Ara veuran de què va.
Clarejava. Passant per davall les parres he vist que, aquesta setmana, els raïms havien agafat color i larruixada de laltre dia 42 litres en una hora- havia fet badar els melicotons: tots shan obert amb un xap impúdic. Un globus aerostàtic senlaira per damunt la mola des Fangar i una cussa eivissenca alta i magríssima de tot- va aperduada pels carrers del poble. Quan anava a voltar cantó, he afinat dos cotxes que feien com a coses rares; de dins un, surt el conductor i me diu : Vuelva a entrar en su casa, Guardia Civil ! Bono, tan de matí i ja hi ha trull. Del finestró del quarto dels nins puc veure una part del carrer Major. Es sent un renouer, potades a les portes, crits : Alto! Alto! Gent corrensos, un home en calçons blancs que ha botat pel corral de ca seva i fuig, escapat, per les marjades de tarongers de can Carlos; a naquest no laglapiran, vaig pensar. Deix passar mitja hora i veig guàrdies de paisà i duniforme més relaxats; ja puja i baixa gent. Surt i massec a lescaló del portal de ca madò Gorreta, els veïnats guaiten per les finestres. Persones amb guants de plàstic entren i surten de la casa del cap de cantó de ca nAmet, on hi ha dos homes engrillonats, una dona i dos al·lots petits que gisquen i ploren. Satura un conegut que ha arribat des del carrer que du a ca na Freda : Rumanos, em diu, feien el lazo libanés als caixers automàtics dels bancs, de la Costa del Pins fins a la Colònia de Sant Jordi, el jefe sha escapolit i no hi ha hagut incidències. Treu que te treu gènero de dins la casa : pantalles dordinadors, arxivadors… Devers les deu tot havia acabat.
La gent del lloc no sabia don eren els nous inquilins de ca nAmet, però devien ser dun lloc estrany, no els entenien, no xerraven anglès, ni alemany, molt poc espanyol; no saludaven en passar i feien un horari estrambòtic. Ara sha aclarit tot. Eren dues famílies de lladres romanesos, dedicades a la pràctica del llaç libanès, una forma cutrosa i grollera de buidar les targetes de crèdit del personal. El poble se nha temut, com una ona : de dalt cap a baix. Els de més amunt sabíem, un poc, el que passava; un poc més avall devers el forn- ja comentaven : hi ha hagut ferits, han vist gent amb guants daquests doperar malalts!; més avall encara, per devers el cafè de Can Fiol, ja hi havia segons lexpert oficial- un mort; a la plaça del Pesador dels Porcs, quasi al final del poble, ja són dos, o tres, els morts. Les notícies, com veuen, rodolen i engreixen per si mateixes.
He pensat: mira tu, duia el rollo de la globalització aquest matí quasi insomne i nhe tengut una demostració pràctica, dalguns efectes no desitjats, supòs. Caldria afegir que les pomes de la botiga eren importades del Brasil. I això que som a la Mallorca profunda, que els agrada dir als experts bandarres. Com Dalí, que sostenia que el centre del món era lestació de tren de Perpinyà, he decidit que el centre de lilla, ben enmig de Mallorca, és lescaló de ca madò Gorreta, que és un lloc equidistant del pou de Llorac a Llorito, del pou de Judí a Sencelles, del dels Horts a Costitx i del monòlit que fixa el centre del gran Sinium, quan Sineu era Llorito, Sineu i Sant Joan, junts. Tan enmig i tan endins, i tanmateix rebem esquitxotades de per tot, de la retirada del Teló dAcer, que degué fer xíspes quan el baixaven o de la caiguda del Mur de Berlín, un dels seus esbaldrecs ens ha arribat avui ( no puc avaluar, encara, les conseqüències de la venguda del papa Benedicte).
A lescaló de ca madó Gorreta shi acosta un veïnadet a seure devora jo, en Francesc, i una veïnadeta, una nina morena de trets indígenes sudamericans. La cussa eivissenca, despistada i desmarrada, ensuma els nostres peus. És molt ximple, no se borda. Li don un tros de pa i no el vol, la nina me diu : No quiere comida, sólo come pasto. Què diu que menja? demana en Francesc. Només menja herba, deu estar malalta, li traduesc. Retorn a la lectura del catàleg de congelats, me refresca i maconhorta molt.


