Dependència i turisme i el geògraf que jo era als 28 anys
L’any 1978, en plena transició política, vaig publicar un petit opuscle al Centre d’Estudis Socialistes Gabriel Alomar amb un títol que avui encara em sembla prou explícit: El turisme com articulador de la dependència a les Illes Balears. Tenia vint-i-vuit anys i intentava respondre una pregunta que, gairebé cinquanta anys després, continua essent tan pertinent com aleshores: qui controla realment el desenvolupament turístic de les Illes Balears?
He reunit en un llibre, que sortirà aviat, De Turisme, un grapat d’articles sobre aquest tema. Per això vaig haver de rellegir aquell treball, que, avui, és també com rellegir-me a mi mateix. Era tornar a trobar el jove geògraf que començava a construir una manera d’entendre el territori i la societat. El primer que m’ha sorprès és comprovar que aquell text no era només un escrit conjuntural. Molts de treballs dels anys setanta han envellit perquè responien a problemes immediats o a debats polítics molt concrets. Jo, en canvi, sense ser-ne gaire conscient, intentava construir un model d’interpretació. No em limitava a denunciar el creixement turístic; intentava explicar la naturalesa del sistema econòmic que l’havia fet possible.
La idea central era senzilla: la dependència no consistia a viure del turisme, sinó en el fet que les decisions essencials -la demanda, els preus, el transport, les inversions o la comercialització- es prenguessin fora del nostre territori. Avui, gairebé mig segle després, m’impressiona comprovar fins a quin punt aquesta intuïció continua essent vigent. Han canviat els protagonistes. Els grans tour operators d’aquells anys conviuen ara amb plataformes digitals, companyies aèries de baix cost, fons internacionals d’inversió i grans intermediaris globals. Però la pregunta continua essent exactament la mateixa: qui governa realment el sistema?
També m’ha agradat retrobar una altra característica d’aquell treball. Sense proposar-m’ho expressament, no estudiava només l’economia. Intentava entendre conjuntament economia, societat i territori. El paisatge no hi apareixia com un simple escenari, sinó com un recurs econòmic i, al mateix temps, com una víctima del mateix procés de desenvolupament. Avui diríem que era una mirada plenament geogràfica. Llavors només era la manera com jo començava a entendre Mallorca.
Naturalment, aquell treball és també fill del seu temps. El marc teòric estava fortament influït pels debats sobre la dependència, l’intercanvi desigual i l’imperialisme econòmic. Hi havia les lectures de Samir Amin, André Gunder Frank o Arghiri Emmanuel, que tant ens marcaren a tota una generació. Si avui l’hagués d’escriure probablement empraria un altre vocabulari: globalització, financiarització, governança multinivell, plataformes digitals o cadenes globals de valor. Però, rere aquests conceptes nous, continuen bategant les mateixes preguntes.
També hi he trobat limitacions. Vista amb els ulls d’avui, aquella anàlisi concedia poc protagonisme a la capacitat d’acció dels empresaris locals. Els presentava sobretot com una conseqüència del sistema dependent. La història posterior demostraria que una part significativa d’aquell empresariat acabaria convertint-se en un actor global, capaç de competir internacionalment i d’influir en els grans fluxos del turisme mundial. Aquella evolució encara no era visible el 1978.
Però el que més m’ha sobtat ha esta descobrir que moltes de les preocupacions que han orientat tota la meva trajectòria intel·lectual ja hi eren presents. La transformació del territori, la desaparició progressiva del món rural, el valor del paisatge, la crítica als processos desordenats de creixement i la necessitat d’entendre Mallorca dins dinàmiques molt més àmplies apareixien ja, encara que formulades amb un llenguatge més jove i potser més contundent.
En realitat, rellegir aquell opuscle és també comprovar que els anys ens fan canviar les paraules molt més que les preguntes. He anat modificant els marcs teòrics, he incorporat nous conceptes i he matisat moltes afirmacions. Però el nucli de la meva preocupació continua essent el mateix: entendre qui decideix les transformacions del territori i quines conseqüències tenen sobre la societat que hi viu.
Per això crec que aquell petit assaig de 1978 conserva encara un cert interès. No tant pel que afirmava, sinó perquè plantejava una qüestió que continua essent essencial. El gran debat de les Illes Balears no és només quants de turistes rebem cada any. La pregunta decisiva continua essent una altra: qui fixa les regles del joc? Qui decideix el nostre model de desenvolupament? I, en definitiva, fins a quin punt nosaltres mateixos en som, o no, realment els protagonistes.
Climent Picornell



