Dalt del turó amb ‘Aguiat Pep’, ametles, promeses i rupits
Hi havia un temps en que l’any no es dividia en mesos, sinó en senyes. No començava la tardor perquè ho digués el calendari, sinó perquè qualcú descobria els primers gínjols, perquè les figues començaven a assecar-se damunt els canyissos, perquè les magranes es badaven de sobte entre les fulles o perquè el raïm, penjat a la parra, començava a tenir aquell color i aquell aspecte de pansa. Era el temps dels gínjols.
Ha plogut fang dues o tres vegades i deixa els cotxes i les superfícies llises, i no tan llises, plenes d’una pols marronenca. Típic del final de l’estiu i del començament de la tardor, quatres trons, molts de llamps i res… o la balquena d’aigua. “Bon dia! Com va?”, ho dic a en Jaume de Can Prudenci, me respon: “Idò va bé, saps perquè? Idò perquè avui encara ningú m’ha fet contrari…” “Ja sabeu de què dinareu?” Li deman “Idò me pareix que avui faré aguiat Pep”. “Aguiat Pep?” pregunt. “Sí. No saps com se fa?” Idò cerques lo que hi ha pes rebost i, un poc d’això, i un poc d’allò… I ja tens per fer Aguiat Pep. Voltros joves no sabeu que ha estat passar fam, i per sort no sabeu que és sa guerra!” Conten d’en Jaume que es va barallar amb la seva única germana i quan aquesta li demanà perdó sentencià: “Ses ofenses les te perdon, els doblers no”!
Els nostres pobles es van omplint de gent nova. I, al mateix temps es van buidant d’una determinada gent sense que gairebé ningú se’n temi. No desapareixen les cases, ni els carrers. Tot continua al seu lloc. El cafè obre a les sis, qualcú compra el pa, les persianes grinyolen cada dematí i, a l’horabaixa, el vent torna a passar pels mateixos racons. Però hi ha coses i gent que ja no hi són. Tenc un moldau, de Moldàvia, de veïnat, que fa feines diverses: emblanquina, arregla una porta que tanca malament, Bronislav li diuen. Quan parlam ens conta com va ser la seva eixida obligatòria a la guerra de la URSS contra els talibans de l’Afganistan. Kazakhstanesos, ucraïnesos… ningú podia veure als russos, com ara. Mallorca, segons ell, és el paradís.
Vaig per avall i a mitjan costa me trob en Joan Cansella amb un sac: “Com han anat ses ametles?” Me respon seriós: “Béeee… N’he fet un parell tonelades” “Que me dius?” li deman espantat. “Tonelades… de llenya! Tots els ametlers són morts! Sa puta Xylella!”. En Joan tenia fama d’enfilar-se ben falaguer als seus arbres. Mentre, al cassino, uns parlen del cotxes, que si o no respecten l’stop del cantó de davant i que algun dia hi haurà una desgràcia grossa, una topada forta… Els altres de que la cambrera no se’n du els serveis, els tassons buits, quan en du de nous i que això no és de bon cambrer… Els altres vigilen qui entra o surt del caixer automàtic… Coses transcendentals per a la nostra existència com essers humans! “Uep, aquest, l’ha tallada justa! No ha vist sa senyal de stop! Ningú la veu, fan com en Joan Capsibo!” Hi havia pel poble un personatge que solia passar per beneit, en Joan Capsibo, abans no es deia discapacitat. Sempre prometia coses: “Ho faré t’ho ‘pomet’, hi aniré, t’ho ‘pomet’…” i així. Però no complia mai el promès. I quan li retreien sempre deia: “Lo ‘pometud’ se pot ‘despomete’!”, ‘Lo pometut se pot despomete’ volia dir, que la promesa es podia complir en funció de la seva conveniència! Idò! Beneit, m’has dit? Pensa-tu! Fins que, malauradament, algú se presenta amb una mala notícia: un mort, cremat en un accident de cotxe. Ja ho val! Un altre i una altra mala nova: a n’en Biel Malagrava, 94 anys, li havien prohibit, els seus, agafar el tractor, però ell d’amagat encara l’agafava. Li ha voltat quan ha trobat un paretó i l’ha esclafat. És a Son Espases.
Me’n torn de cap al turó i fris de que passi la calor i venguin els primers freds i els primers rupits que l’anuncien. Me n’he recordat d’una cançó que em cantava ma mare: “Rupit! / Magre i petit / Amb quatre plumetxos / Que té vermelletxos / Ja se creu que és ric, ric, ric…” I me feia pessigolles. Veig un llibre per damunt una taula a ca nostra: “El arte sueco de ordenanr antes de morir” de Margarita Magnusson. Deu ser una indirecta? La veritat és que ja no tenc lloc per a res més. I me continua arribant material nou, llibres, revistes… Mir el subtítol: “Si no lo amas, tíralo. Si no lo usas, tíralo también”. Aquesta mania d’arreplegar no la puc canviar. Tanmateix no li faré cas.
Climent Picornell



