


Mort i
vida de Ciutat
Climent Picornell
El títol de larticle és enganyós. És només per atreure gent a llegir el que un geògraf imprecís, i poc compromès, com un servidor, pot dir sobre temes calents de la nostra ciutat, Palma : com el nou hospital de Son Espases, el re-nou parc de ses Estacions, la influència de les noves carreteres i el metro o els efectes dels nous aparcaments soterranis, sense deixar el de lexquisida urbanització de Can Domenge. Però no diré res de tot això, o ho diré entre línies i ja sé que és més fatigós haver de llegir així. El títol de larticle és copiat de The death and life of great american cities ( La vida i la mort de les grans ciutats americanes), 1961, traduït aquí el 1967 com Muerte y vida en las grandes ciudades. Un clàssic de les bibliografies de la Geografia i de lUrbanisme. La seva autora, Jane Jacobs, va morir al 89 anys el passat 25 dabril. La seva mort em passà desapercebuda, fins que L. Fernández Galiano, al diari El País de dissabte en feia esment, tot citant, també, el paper de la baronesa Thyssen defensant una grapada darbres a Madrid.
Larticle és més un obituari que altra cosa. El llibre de Jacobs és una fita i un mite per moltes raons, però sobretot perquè marca un abans i un després en les idees sobre la forma de planificar les ciutats contemporànies. I no era ni arquitecte, ni experta en la matèria, com vaig saber a posteriori, senzillament, una dona compromesa amb el seu barri, Greenwich Village de Nova York, i que, a força dimplicació, esdevingué una persona sabuda. Curiosament, feia pocs dies que davant ca meva, a Sa Llonja de Palma, shavia acabat lexposició sobre larquitecte Josep Lluís Sert, on apareixia el mite de la zonificació de les ciutats anunciada per Le Corbusier i la cridada, 1941, del mateix Sert : Poden sobreviure les nostres ciutats ?. Vull dir amb això que la modelització de la ciutat és canviant i que de labandó del zoning ( un lloc per a la indústria, un per als hospitals, un per als col·legis…) a la pregonació de la mescla dusos dins els mateixos barris, hi ha diversos paradigmes, molts dells excloents, i que van des de la zonificació abusiva fins als barris autosuficients per evitar un excés de transport, amb pèrdues denergia i de temps. Però -sempre hi ha emperons- les ciutats, els seus habitants o els seus gestors imposen a vegades la seva rèplica inexorable. Com ara labandó dels centres, i dels seus usos residencials, per les classes altes i mitjanes, fins al fulgor de les perifèries urbanes, les dels rics i les dels pobres, les dels polígons industrials o comercials i les de les zones doci; amb algun vaivé, això sí, com és el cas de la gentrificació subtitució dels residents tradicionals per altres de major nivell econòmic- dalguns cascs històrics o dantigues zones industrials.
P


erò, vaja, citava Jane Jacobs no com excusa per donar-los una mala classe de geografia urbana, no. La citava com a paràbola i metàfora de la nostra modernitat, fins i tot la de Palma. El seu llibre fou fruit del seu activisme. Opositora tenaç de Robert Moses el totpoderós dissenyador de la ciutat de Nova York, el Hausmann americà- qui amb la construcció de passos elevats, ponts i viaductes ràpids conformà la figura moderna de la ciutat dels gratacels, com un scalextric, en funció dobrir pas al tràfic rodat per davant qualsevol cosa; un model repetit després ad infinitum, ad nauseam, a tot el món. Jacobs entrà en la lluita, per evitar que una autopista elevada es carregàs Greenwich Village, el seu barri. On ella vivia. Diu Fernández Galiano : Partidària de la ciutat densa, imprevisible i heterogènia, que mescla construccions velles i noves, habitants rics i pobres, vehicles i peatons en una coreografia urbana permanentment renovada. Amb aquestes idees soposava tant als criteris tecnocràtics, representats per Moses i ladministració municipal novaiorquesa, com a les planificacions elitistes allunyades de la realitat, representades en aquell moment per Lewis Mumford que preconitzava una nova ciutat jardí.
El pas elevat, no es va fer. Va ser un triomf emblemàtic i lentrada en decadència dels models agressius i desventradors de les ciutats. Ni uns, ni altres, li perdonaren i Jacobs va ser durament criticada i ridiculitzada, tan pels urbanistes a sou de lajuntament, encapçalats per Moses (la mestressa de casa Jacobs, li deien), com pels dil.lectes intel.lectuals de la Universitat (loposició formada per un grapat de mares de família, com qui diu : quina poca base intel·lectual !). Ara bé, mirin per on, tothom està dacord en que la publicació de Vida i mort a les grans ciutats americanes , lany 1961, canvià el punt de vista de lurbanisme modern. Va foragitar el model imperant que imposava arrasar barris antics degradats i substituir-los per blocs de pisos moderns, edificats entre cursis i ridículs jardinets, aparcaments soterranis i grans nusos dautopistes i vies de cintura.


Era per això que em referia al valor de les metàfores. Un servidor va llegir el llibre per indicació del meu mestre Horacio Capel, que en aquell moment redactava Capitalismo y morfología urbana en España, però per aquí nhi hauria més de dos o tres que lhaurien de llegir, i no em referesc als meus alumnes de la Universitat. Lhaurien de llegir aquests que fan burla de la participació ciutadana com a instrument de disseny de Ciutat, tant des dels despatxos de lAjuntament com des dels gabinets dels arquitectes de la gauche i la droite divines com des dels departaments universitaris, també-. I no per la seva preocupació per com els jutjarà la història de lurbanisme ja ho veuen, Jacobs en tragué un llibre dinfluència universal-, sinó per una cosa més prosaica, dita amb les pròpies paraules de Jane Jacobs : el meu atac no es basa en subtileses sobre els diferents mètodes dedificació, ni en distincions sobre les modes urbanístiques actuals o sobre les que vendran. És, més que res, un atac als principis, objectius i fins que modelen la moderna i ortodoxa planificació i reordenació de les ciutats.


