

Cut-ups
dun cafè de poble.
Climent
Picornell
En arribar al poble baix als cafès de prop de lesglésia. Són els meus panoptikons particulars poc a veure amb Jeremy Bentham, ni amb Michel Foucault- que em permeten esbrinar canvis, els sobtats i els més lents.
Hi
trob lesmotxador, amb la seva positura dhivern, assegut i arrapitat
desquena, ben davall la televisió pantalla plana i enorme-; a lestiu, en
canvi, seu sempre defora també arrapitat
a la paret, dorm una estoneta. Quan saixeca, veig que sha deixat com a barba.
Que vos heu deixat barba ?. Idò, què trobes ? A ca nostra no ho volen. Sa
veritat és que no som prenidor. Ho he fet per fer por. Es vespres es carrers
des poble ja no són lo que eren i quan surt des cassino, veig gent mal present. Si veig qualcú, no me faig a un costat. Cap
ell, sempre cap ell, ben dret. Ets altres, amb sa fosca, quan me veuen tan
decidit, amb aquesta barbota, se fan com a por, i passen a saltra banda de
carrer. Per això mhe deixat barba. Saltre dia, però, ni va haver un que no
fugia des meu dret, i casi casi el vaig envestir amb so cap baix, fins que
quant era damunt ell me digué : Conco ! Conco! Que heu tornat loco ! Era un
parent meu i jo no lhavia conegut.
La
veïnada de taula diu en la conversa :
Na Susanna és a Paris. És a estudiar aviònica. El sen Jaume me comenta :
Ara, a moltes de cases tenen fills
estudiant carreres, a la teva universitat i fora Mallorca i molts pares parlen
amb ells i els veuen per sInternet. La
relació amb els fills ha canviat molt, de la nostra a lanterior generació
-mho conta lamo en Toni des Colmado- ho exemplificava molt bé en Xesc
Forteza a una de les seves comèdies; deia en Xesc actuant : La meva dona
maparrussava : no te mengis aquesta tallada que és per na Mariona; sa filla,
i jo amollava la tallada que havia de
ser per sa filla; i ma mare ja me deia : no te mengis aquesta tallada que és
per ton pare. Vatuadell ! Som duna generació engrunada, entre lautoritat
dels pares i la llibertat dels fills, que ha quedat sense tallades. Que voleu
que vos digui lamo en Toni era un de mal nom Corella- ni tanto, ni tan poco, que deia aquell Bisbe.
En Toni Paulo vol intervenir en la comparança dara i abans : Jo anava a
cercar un pa, cada dia, al forn, per a madò Martina Gran, que no podia caminar,
i com que no tenia barram, el pelava amb el trinxet i me donava les crostes.
Era el meu pagament.
Els
moros carreguen les seves furgones, plenes de tot, cap a Marroc i els
estrangers que viuen al poble passen, sense dir bon dia, com si fossin externs.
Hi ha un nin ingressat amb càncer. Abans sen morien molts de nins, els deien
albats als nins morts, els vestien de blanc. A ca na Matones en record un que
el tenien damunt la tauleta de lentrada, un bufet, dins un bubulet
petit. » Hi ha una taulada tota de dones. I les dones ? Què men
direu ? Aquestes sí que han canviat. Abans no entraven mai als cafès. « Les dones, totes són iguals i sempre
seran iguals ». « Ca barret, no ho són ! diu lamo en Xesc
Rovell. A les fosques totes són ben iguals, torna a repetir. Que hi vas
derrat, bergant! No nhi ha cap que faci la mateixa olor- sentencia lamo en
Xesc- tho puc ben dir jo que som pastor i nhe pasturades de tot color, de
dones i dovelles. Una de les dones : Ma mare? Res… sacaba poc a poc, ara
somia fort i pega cops per sa paret amb sos peus. Se mou molt i li he hagut de
comprar un tros gros de goma-espuma perquè no me caigui del llit, però me cau
per la part de la paret. Avui mha dit que havia somiat amb una dona de Sineu,
que se pegaven, i, pensa, no shan tornades a veure de quan eren nines. Una
altra, la que du el maneig de la conversa diu : Madò Corneta aquella dona
petita que vivia devora ca sa Senyora Grassa -vos ne recordau ?- sempre deia a
ma mare : quan sigui morta, tornaré. Tornaré per dir-te què hi ha a laltra
banda. Li degué dir ? Degué tornar ?. A la taula de devora, lamo Arnau
Fabioler és com en Sèneca que ho sap tot, era sanador de porcs, contesta
xerrant petit : No sé de cap que hagi
tornat. Jo, me pensava que partiria. Tenia molt de mal, però ara no en tenc.
I què feres per això ? Jo tho diré. Tenia astrossis en tercer grau, lo
màxim, i no podia caminar, i em posaren imants a cada peu devers 30.000
pessetes-, llavors ferros grapats a sesquena, devers 100.000 pessetes, fins
que un dia, per sa fira, a una paradeta devers es forn de Can Garreta, un,
venia pulseres. Mho degué conèixer que tenia mal i em digué : lamo: veniu
! Ell, em tocà els polsos, tria una pulsera una pulsera de 500 pessetes- i
mira tu, camin com un llagost !
Entra en Jordi Revull més emprenyat que un misto. No dirieu que mha passat Idò nhe trobat un, que mha dit que era búlgaro i que fa de picapedrer a Montuïri, pel camí de Son Comelles, i mha demanat si el podia empènyer, shavia aturat el seu Mobylette. Lhe empès dues-centes passes i quan sha posat en marxa, ni sha girat Això no ho fa ni el dimoni !. No… diu el sen Turrillo- i he sentit a dir que el qui empeny passa molt de gust. Sí, però no dempènyer una moto! Lhauria dhaver encalçat i barrinar-li un estol de garrotades amb aquesta verga dullastre. Saps què te dic no me tornaré aturar pus . Men torn cap al turó on hi tenc ca meva, reafirmant-me en la idea de que on hi hagi un bon cafè que se llevi la semiòtica de masses, que no sé ni si existeix, ni què deu estudiar.
__________________________________________________________________________________________
( Imatges de ROBERT CRUMB )




