
(Imatge de FLORIT NIN )
Un poc de Menorca
CLIMENT PICORNELL
No passa any que no vagi a cada una de les
cinc illes majors de larxipèlag de les Balears. I a lilla Dragonera, la
sisena en extensió, també. Són litúrgies i rituals, que amb ledat saccentuen.
Alguns anys he hagut danar , per feina, molts de caps de setmana a Menorca o a
Eivissa, no me nhe cansat mai, ni esperant els divendres a vespre als
aeroports els avionets dhèlice que en retornaven a Mallorca.
Ara tocava Menorca. Amb lilla de Menorca hi
ha una relació particular i sentimental. Desde fa molts anys hi passam un temps, dos pics a lany, al lloc de Santa Catalina, fruit de la
generositat i lamistat dels seus propietaris na Tita i en Guillem.
Val a dir també que som un observador llunyà
de la realitat de Menorca, que no en som molt entès vaja, però les diferències
amb Mallorca, sobretot amb el govern i amb la conservació del paisatge, marquen
distàncies. Na Joana Barceló, la presidenta del Consell de Mallorca, que va ser
alumna meva a la Universitat de les illes Balears (quan un servidor era un professor novell i
inexpert) hi té, em sembla, alguna cosa a veure. Com també el caràcter el
tarannà o el natural- dels menorquins. I molt.
En aquesta darrera estada hi vaig enganxar el concert de presentació del nou disc Mô den Joan Manuel Serrat, la confecció dun llibre per part de destacats pintors i escriptors de Menorca al claustre del Carme, anàrem a lestudi dun dels grans pintors actuals de Menorca en Xec Florit i Nin, i més…


(Els aiguamolls de Son Camamil.la i a l'esquerra la platja d'en Tortuga, prop de Favàritx)
Crònica informal dun concert -guenyo- de Joan
Manuel Serrat a Maó.
Climent Picornell
El darrer disc de Joan Manuel Serrat és Mô.
Que és una forma més descriure Maó.
Pels toponimistes escrupulosos, com un servidor, una espècie de flastomia que
evidentment un sha dempassar en vistes de les llicències especials que tenen
els poetes. El meu padrí-jove digué sempre Mavó ( com es diu a Mallorca
Cova per coa o Llevó per Lleó). I ja que parlam de toponímia, un dia en un
dinar daquestes jornades dOnomàstica que solem fer, assegut amb en Joan Miralles, en Cosme
Aguiló, entre els innombrables xascarrillos de la seva investigació sobre lAtlas Ornitonímic Català, sortí el de
Mo. És molt conegut. Un capellà de
Mallorca, predica a Ciutadella :
Perquè Déu és amor ( sha de pronunciar amó, a Mô si voleu). La parròquia es va remenar
lleugerament a les bancalades de lesglésia. Tota la seva vida és amor. I
da-li, algú és va començar a emprenyar. Tot el que va fer, ho va fer per amor
( per a mô ). Fins que sen va aixecar un i digué : Ens queixam de bon de
veres el de Ciutadella. Fins i tot el Bon Jesús ja estirava pels maonesos. Bé.
Una cosa així. En seguiren de lIlla de Tabarca, del Delta de lEbre i el
daquell que caçava a labeurada, i un estol de coloms el sen dugueren fins a
Sant Feliu de Guíxols, a menjar guixes, evidentment.
Un servidor havia de ser a Menorca i després
dun viatge accidentat amb avió un Cumulonimbus incus damunt Mallorca
ens feu remenar de bon de veres- hi anaven també leconomista, Jaume Garau, el
director de Sa Nostra, Pere Batle, el músic Cris Juanico…entre altres. Vaig
al Teatre Principal, peg una mirada a les mames daquella donota disforja que
hi ha davant lentrada i esper que obrin la taquilla. A les sis en punt obre
lencarregada, ja hi havia coa. Només em queden cinc localitats cegues . Me
vaig imaginar cara a la paret escoltant en Serrat. Cegues ? Però cegues,
cegues ?. Bonu cegues, són aquelles dallà dalt, que tenen una columna ben
davant, però si torça un poc el coll ho veurà. No són cegues de tot. A Menorca
diríem Guenyes. Bizco en castellà. Les compr totes.
La gent de Maó és educada i el vespre feia una
llarga coa, ordenadíssimament. Les meves entrades eren de la darrera fila del
galliner, ja no hi havia res més enrera. Una dona ben a veïnat deia al seu
fill. Açò davui és un aconteixement. Quan siguis major ho podràs contar ! A
laltre costat : Na Pepi, la germana daquell regidor desquerres ja té
labsoluta, la jubilació….
Surt en Serrat i sense xerrar gens comença a
cantar les cançons de Mô. Entre i entre hi va col·locant cançons antigues,
Mediterráneo la primera. Guapo ! crida algú des dun palco. Les meves
entrades guenyes no ho són tant i més que la columna, memprenya la traducció
simultània a lespanyol que fa la veïnada de davant al seu acompanyant : Qué
ha dicho?, quan fa la introducció a una cançó en la qual imagina Serrat si
hagués nascut dona; Ha dicho que su madre era una mujer, la maña, de armas
tomar; Podría cantar Por la mañana rocío… . En Serrat va fent conya amb
que encara no ha arribat lhora de Paraules damor. Para la libertad, No hago otra cosa que
pensar en tí… En fí. Dues hores bones
de bona música amb en Miralles al piano i Mas Kitflus als teclats- que a la fi
fan una boníssima i edulcorada versió de Paraules damor ( de mô ? ) cantada
amb el públic. La cosa acaba amb Es Mahón una ciudad hermosa y galante, tiene
co, modidades de una ciudad grande, hay comer, hay comercios de gran
importancia…. que va composar el comissari de polícia de Maó per a la
venguda del rei Alfons XIII.
Les cançons de Mô són molt bones. Però nhi ha una que per a un servidor és la millor. Una altra petita, o gran, obra mestra de Serrat : Cremant núvols passa el sol. Si la volen escoltar de franc, basta que vagin aquí : http://www.elperiodico.com/comunes/serrat/cat/2cremant_nuvols.asp

(Imatges de FORNELLS. G. M. )



