

(El mapa més antic de Palma que es coneix, 1596. Fixau-vos que el torrent de Sa Riera encara travessa pel mig de la ciutat. Arxiu C. Aragó )
De l oci : Més de cent anys de La Teoria de la classe ociosa .
Climent Picornell
Ho he sentit contar, no ho puc dir
per cert, però crec que era la mare den Jorge Luis Borges. Aquesta bona dona, és va morir, després duna temporada de
forts patiments i els seus familiars frissaven daixò que en mallorquí es diu
que el Bon Jesuset la se´n dugués, per estalviar-li sofrir més. Una persona
que va anar a visitar-lo, al saber que li havien faltat molts poc dies per fer
els 100 anys comentà : quina llàstima que no shagués mort un poc més tard,
hagués arribat a centenària. Borges li amollà, en argentí, un exabrupte en que
venia a dir senyora em sembla que en fa un gra massa daixò dels numeros
rodons. I és ben ver, però i els diaris i les televisions que en farien si ara
de prompte els hi llevassim les oportunitats de les commemoracions i les
efemèrides. I a més 100 anys són cent anys, i no en parlem dels 1000, sobretot
ara que ja ha arribat els 2000.
Bè idò el cert és que, repassant uns
apunts sobre els significat de loci, em trob que lany 1899 Thorstein VEBLEN, publica La Teoria de
la classe ociosa. Ara fa cent-set anys. Tenia escrit larticle pel centenari,
ho creguin, però lhe guardat per no caure en la dèria dels números rodons. Una
beneitura. No és un text oblidat, sha anat reimprimint i és un manual conegut,
si-més-no als Estat Units o per la gent que, com un servidor, linteressen les
coses relacionades amb loci i els temps lliure dels demés. Què diu en Veblen
al seu llibre? un assaig sobre el consum ostensible, diu que la despesa, si ha de contribuir a la
bona fama dels individus, sha de fer en coses superflues. El consum, per
produir bona reputació ha de ser malbaratat, tudat, en coses banals i a lengrós. És, en
definitiva, un tractat sobre lsnobisme i la presunció social aplicable,
després de més de 100 anys !, a les societats riques occidentals. Suposarem que
les illes Balears en formen part, sense mirar massa prim.
El meu exemplar du una bona introducció de John Kenneth Galbraith que comença així : El més proper que hi ha als Estats Units a una llegenda
acadèmica -equivalent a la de Scott Fitzgerald en literatura o a la
dels Barrymore en el teatre- és la
llegenda de Thorstein Veblen. En el pensament social nordamericà hi ha una
realitat, una tradició que atribueix a Veblen tot comentari i tota crítica de les institucions nordamericanes.
Com amb en Marx per a un marxista
devot, tot és allà. De totes les maneres, és probable que el marxista conegui millor el tema. Res delata
més un impostor intelectual que una tendència a citar de forma desinvolta a
Veblen. Glup ! Vaja amb en Galbraith, no sé si hagués estat millor suprimir la
cita per a aquest article. Bé, i en resum, la seva vida va ser escandalosa i
interessant, sobretot pel seu comportament amb les dones i les institucions
universitàries, i perquè -torn a citar en Galbraith- cap home del seu temps, ni
posterior, vegé amb ulls tan frets i penetrants, no tant el lucre pecuniari,
sinó la forma com la seva recerca fa que es comportin els homes i les dones.
Ara es troba pertinent parlar doci. Ara que
la reflexió sobre loci ha travessat més enllà de lEducación y Descanso
franquistes o les Escoles de lEsplai de lEsglèsia catòlica o els Boys -Scouts
de les esglèsies laiques (podriem posar altres exemples) i ha penetrat dins les
acadèmies, a causa, perquè no dir-ho, del maneig dels doblers que remou. Del
nec-otium dels llatins (daqui ve la paraula negoci) a la major indústria del
segle XXI, vet aqui una de les paradoxes del negoci de loci.
Vaig descobrir lexistència de
VEBLEN, a Els Mallorquins de Josep
Melià. A ledició de leditorial Daedalus de lany 1967, titula el seu
capitol X : Una teoria de la classe ociosa,
i en ell, ja insinua que el precepte i lexemple de la classe ociosa
tenen força prescriptiva per totes les classes situades per sota della.
Daquí en deriva Melià algunes reflexions sobre els particulars complexos de la
personalitat mallorquina. Semblava una via interessant de recerca, però a les
noves edicions de Els Mallorquins, desapareix el capitol i les citacions. Caldria
una re-edició de la primera edició i recuperariem, també, el pròleg den Joan Fuster ( del temps de Nosaltres els valencians)
denunciant lestigma servil de la impotència i la dimissió, per cert, ben
aplicable a alguns dels mallorquins dara mateix.
Bé, ja han vist com els cent-dos anys de la publicació
den VEBLEN, ens podrien servir per a
entendre millor el que ja fa temps que sanuncia com la maquinària de fer
doblers més grossa de la història : loci. Sobre això hi reflexionà el nostre
hoteler més destacat, Gabriel Escarrer -quan el feren Doctor
Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears- i quedà publicat: LOci, el negoci i lofici. Salvant les
distàncies teòriques amb Veblen, lescrit dEscarrer és un text
interessantíssim, sobre la percepció que
aquests self-made-men, com ell, tenen sobre una de les variants de loci modern més aclaparadores, que és el turisme
. A un capitol hi entona fins i tot una
éspecie de disculpa en el to de …no en sabiem mes, de Joan
Manuel Serrat, com una espècie de mea culpa, per les malifetes dels
hotelers a Balears. Producte dels seu desconeixement del negoci o de la seva
immersió, ho diré més cursi, dins el paradigma de desenvolupament turístic del
moment. La veritat era que no els calia haver llegit VEBLEN.
La realitat és que conforta, davant
els neo-experts que ara es posen a
parlar de la societat del oci, de les definicions de temps lliure, en una
paraula, front a aquesta allau dentesos que ens plou cada dia, retrobar algún clàssic on refugiar-se. Hi posen un punt de sensatesa. O hauria de
dir, de lucidesa ? Puc suggerir On
Leisure de Bertrand Russell? O, tal
vegada, aconsellar un re-lectura de Le droit à la paresse, que
va escriure Paul Lafargue, que, segons
he sentit contar, decidiren suicidar-se el mateix dia, ell i
la seva dona, que era una de les filles de Karl Marx… O, per
ventura, De la Vagancia de nUnamuno. Qui sap si l Oceonografia
del tedi de nEugeni dOrs. Per qualque cosa sha de començar.


