

Ultimàtum
i abecedari.
Climent Picornell
De cada pic tenc per més segur que
els territoris de la nostra infància són uns paisatges que ens acompanyaran
sempre. Volguem o no. En siguem conscients o no. Pors inexplicables, gusts i
alegries arrelen dins alguns moments de quan fórem nins i encara ens esbutzàvem
de riure. No ens tornaran a pastar
sentencia ma mare, com qui dir que si hem crescut esguerrats, ja hi ha poca
cosa a fer. Ara diré a que ve aquesta reflexió prèvia.
A un canal de Televisió, dels molts
que ja entren per la parabòlica i la Digital Terrestre, daquests canals
temàtics que amollen només pel·lícules antigues, hi feien Ultimátum a la Tierra. Una pel·lícula del temps de la picor, els
anys cinquantes, de lestil de La guerra dels móns o Invasors de Mart, però
de sèrie B, clàssics del gènere. Un servidor lhavia vista al cinema Dorado, a
la barriada dels Hostalets, una sala que ara tomen i converteixen en lofts de
luxe. Eren els anys en que ja ens hi deixaven anar totsols, i aquesta era de
ciència-ficció. Tractava dun
personatge vengut duna altra galàxia, amb una nau com un platet volador, que arribava
a la Terra a fer la darrera advertència, donar lultimàtum als humans : aneu en compte amb les vostres
bregues! Eren els anys de la guerra freda entre comunisme i capitalisme. La
força daquest personatge residia, més que en els seus sermons en un arma
potent, en un homo de ferro que duia, un robot poderosíssim ara veig que eren
quatre llaunes, de nin no mho varen parèixer-, que llençava raigs devastadors.
Bé. La peli ens impressionà tant que lincorporarem tot duna als nostres jocs
i el qui feia d Ultimàtum sempre guanyava. Jo vull ser nUltimàtum. Dins
els nostres caperrins havíem identificat el títol de la pel·lícula que no enteníem-
amb lhomenot de ferro : allò era nUltimàtum ! Vaig passar un guster de
tornar-la a veure, tot i el seu primitivisme tècnic i ideològic. Anys més tard
vaig saber, em sembla, que volia dir ultimàtum i que el robot tenia nom : Gort.
Ca barret ! Molt millor, Ultimàtum!
Idò, la cosa anava que, per aquelles
mateixes èpoques, havia llegit una notícia que, també, mimpressionà. Ja sol
passar i a vegades de forma inexplicable. A ca nostra estàvem subscrits a tres
publicacions periòdiques, cosa inusual en aquells temps, eren : el Correo de Fátima, el Mensajero del
Corazón de Jesús i Selecciones del Readers Digest. Ja poden intuir de
quin peu ens calçàvem; davall la manxeta del Correo de Fátima, un lema
recordava : Rúsia se convertirà ,
no se en què sha convertit però ara veig que els pastorets de Fàtima, cosa
sabien. Vaig compensar, anys després, aquestes lectures llegint milers de novel·letes
de lOeste, de Policies o Romàntiques que anàvem a canviar a lestanc del cap
de cantó. A Selecciones -la traducció a lespanyol duna revista que era
lideari pur del nordamericanisme més ranci- vaig llegir-hi que un nin de la
meva edat, de resultes dun cop al cap, provocat per una caiguda de la bicicleta,
havia perdut, oblidat, o shavien esborrat del seu cervell algunes lletres de
lalfabet, per la qual cosa havia hagut de tornar aprendre a xerrar. Vaja. Per
aquest motiu, durant anys, de forma profilàctica un servidor, quan es pegava un
cop, que solia ser jugant, el primer que feia era recitar de bellnou tot
labecedari : abcdefghijklllmnñopqrstuvxyz. Buff! Quin alè ! Tot correcte, no
havia perdut cap lletra : endavant ses atxes !
Un dia, justament, que mhavia tocat
ser n Ultimàtum que, com a la peli, caminava amb els braços estesos per
envant, els ulls com a clucs, el cap un poc per amunt, i les cames com qui fa el
pas de loca- em vaig fotre una caparrotada amb un pal delectricitat que
feien tots una olor particular- i n Ultimàtum va caure estormiat. Al cap
duna estona em vaig aixecar… recitant labecedari : abcdefghijklllmnñopqrstuvxyz. Es fixin que era labecedari
espanyol, amb la eñe. Tampoc shavia perdut cap lletra per dins les rues del
meu enteniment malmenat.
Ho contava a ma mare, i ella es
reafirmava : Tanmateix ja en podem fer
de bots; tal érem, tal som. No vaig entendre molt bé perquè ho deia. Ara,
no és que perdi lletres, ara perd noms sencers i a ca nostra en venim davior
daixò de perdre la memòria, i estaran dacord en que per recordar noms no deu
bastar labecedari. No em quedarà més
remei que recitar tot el Santoral, el cristià i algun altre. Dultimàtums men
donen dos o tres cada dia. Tampoc els ultimàtums, com nosaltres mateixos, són
el que eren. Basta veure remakes com Mars Attacks! ( 1996) de Tim Burton per saber que avui, els
marcians, com el dimoni, ja no fan por a ningú.


