
Caloscamps
Climent Picornell
Caloscamps és una cala del terme dArtà, a Mallorca. Una petita endinsada de la mar a la Colònia de Sant Pere, al litoral que mena cap al Cap de Ferrutx. És la meva cala preferida, per damunt qualsevol altra. No hi ha cases, ni veïnats aprop. No té ni arena -enguany nhi ha una mica- només pedres, còdols i macs. Sempre hi ha molta dalga acumulada i, tanmateix, la mar la rossega amb la seva barramenta hivernal : cada any sesfondra una mica més. Els seus sediments grollers, que cavalquen damunt una duna fòssil, de marès blan, senderroquen damunt ells mateixos. Així i tot els seus tamarells gegantins, suen aigua salada a les totes, li proporcionen una ombra amabilíssima fins a lhorabaixa. Poca gent, sempre. Entre setmana quasi ningú. La majoria coneguts, amb algun nudista a la banda esquerra i algun travessador que cerca la major solitud de les maresseres de darrera, una delles batiada de bell nou per en Guiem Daviu, com la cala de les "taules de la llei", per dos blocs gegants que les simulen. Dos escars sense barca que fan de solarium reservat i un servidor que, abans ha inspeccionat el caló dels Ermitans, on hi baixaven a nedar els ermitans de Betlem ara només nhi ha dos- i he comprovat que hi ha les famílies amb nins més petits, de rigor, ja que allà sempre hi ha arena per jugar-hi.
Caloscamps és un topònim que ha tengut les seves variants escripturacions. Des del "Calaloscans" poètic del primer llibre den Tomeu Fiol, fins al "Ca los Cans", enigmàtic sense lladrucs. Més terra endins hi ha Ca los Camps dAmunt que dóna autenticitat a Ca los Camps dAvall o de vorera de mar, lherència de saviesa dels "Canai" i dels "Garrit" ho poden certificar.
Baixant la costeta, seguesc els corbmarins que com una fletxa encalcen el moixó, penj els ormejos de nedar al meu tamarell i em tir a laigua. Hi conec tots els redols, on comença el llot, on les praderies de la posidònia "Uy que finos esos ecologistas, ahora quieren que a lo que siempre hemos llamado algas, les digamos posidonia, como son !"-, on són els redols de pedres que fan els pops, on shi depositen les closques derissons i les orelles de mar, observ les nacres que han tornat i els amagatalls de les morenes. Quan surt, tot duna hi trob conversa. Avui, en "Toño", un conegut paleontòleg especialitzat en coves i miotragus em repassa les possibilitats anunciades i denunciades de la primera arribada dels homes a Mallorca i, segons ell, algunes errades acumulades. "No hi ha cap dubte, entre el 2100 i el 2300 abans de Crist és on, per ara, hi tenim les úniques primeres evidències dels humans a lilla, els qui asseguren que fou abans, ho han de demostrar, sinó sincurreix en un frau científic". Davall el braç un llibre sobre la simptomatologia de les societats complexes ( en anglés algú ho pronuncia com "complecs sociaitis"), camiseta amb un vell marí dibuixat per F. Avellà. Na Xisqueta inspecciona a fons al "Ciutadà" després del seu atac de cor. A poques bandes paisatges i personatges combreguen tan bé. I encara en falten.
En Tomeu arriba. Amb la seva bicicleta vella, la seva careta i el seu tub i sen va cap a la roca que tanca la cala. Neda a crawl deu minuts de tira. Allà, des de fa uns anys, esmicola dues galletes dInca dins laigua, hi té enllepolits dues dotzenes de peixos que surten dels seus caus i mengen devora ell. Lacompanyen fins que torna a sortir del bany, seguit de la seva cort de donzelles, fadrins, vaques, salpes, esparralls i cabotins. En Tomeu es prepara per tornar a ca seva. "Avui no hi ha grumers, podeu nedar tranquils", anuncia abans de partir. Travessant les vinyes de na Xisca i en Mateu, tot és callet i gafarró, pujam a dinar. Hi faltava, però, la pinzellada èpica : la contarella del dia en que en Metxo, amb una pastera de quinze palms, agafà un agulla imperial de dos metres i mig, més enllà del faralló dAlbarca. Hi ha el retrat corresponent, una fotografia desdentada i arnada, penjada darrera el tasser dEl Centro. Hi vaig lhorabaixa però no li he trobada. També hi he enyorat els meus cafès matinals amb en Josep Piera, el poeta de La Drova i "El cingle verd", i amb en Joan Mesquida "Roses", el poeta daquí i lamo del casino ("La mar em treu i macabussa. / Avui molt de puu me sobra. / Men vaig escupint salobre / des penyals de sa Cugussa."). Els dos eren part de la meva clau hermenèutica -haguès pogut dir interpretativa, però queda com més sabut, així- de la irrealitat de lestiu; un parlant de tot i dels arrossos de sa mare, laltre de les pesqueres arriscades. Mentre, aquella al.lota que endevinava, jugava compulsivament a les maquinetes de loteria. I no les endevinava mai. Dos, xerren de que a això que ara és del pintor Barceló, la possessió de Sa Devesa, hi ha molt de trull, arregla les marjades, diuen que se fa una piscina a lera. Decidesc que demà aniré a pasturar de Cala Tonó a Sa Canova i, a gran dia, tornar a Caloscamps. Vaig a cercar lembat a la vorera del torrent al Macar de sa Torre. Lolor dels figuerals i les olivardes entabanava.


