M'agrada el Dijous Sant posar en marxa la intendència de les panades, els robiols i els crespells. Part fonamental de la menjua mallorquina de Setmana Santa. Tot, molt tradicionalment correcte. Què hi farem ! Deixarem les transgressions i les dolenties pels altres dies de l'any. Així i tot, enguany faré "panades experimentals". És una fòrmula extreta d'un receptari antiquíssim de la possesssió de Canet. Canet és una finca d'Esporles ( Mallorca), el seu nom prové de l'àrab "Qanat", paraula relacionada amb la conducció de l'aigua ( no vé de canet, ca petit, "perrito" en espanyol). Les seves cases, majestuoses, ténen tantes finestres com dies té l'any. En aquest receptari hi vaig afinar unes panades de Setmana Santa, de pasta dolça, farcides de carn mesclada amb cabell d'àngel. Aquest dos ingredients formen part de les panades i els robiols, però per separat, l'experiment rau en usar-los junts. Ja n'he fetes un pic. Extraordinàries. He millorat la recepta, demà en faré dues llaunades per dur a coure al forn del meu poble, Sant Joan de Mallorca.
C.P.
De totes les maneres, a un servidor el que li agrada de bon de veres és tota la parafernàlia que enrevolta el cas. Llegiu, si voleu, més abaix.

El trullet de les panades i els robiols.
Climent Picornell
A tu, el que tagrada és aquest trullet , em digué ma mare. Es referia al trull que sarma els dies abans de Pasqua quan shan de fer panades, robiols, crespells o el frit de freixura del diumenge, aquest, amb sang i fonoll. Les madones, amb el remenat de la pasta i el farcit, i els homes, de cada pic més, prenent-hi la seva part, encarregats dencendre o danar al forn o de la intendència, anar a la botiga si fa falta alguna cosa, un poc més de confitura o un poc de sucre-pols.
La cosa comença amb la recepta. Mai es troba de tot duna. Shan de remenar calaixos i caixons fins trobar una paper, brut i greixós, que es veu que ja ha fet feina altres anys. Allà la fòrmula de la padrina, de ca ses Fernández, dun pic que va anar bé… Comença la sessió amb la pasta. Que si més saïm, que si més farina, que si encara no sha pastat prou, que si la farina fluixa, que si tal i qual…Bé. Ja està la pasta feta per als robiols, posem per cas. Ara ve el farcit. Que si sempre de cabell dàngel en sobren i, en canvi, massa pocs de brossat i són els qui agraden a nen dallò. Massa plens, en enfornar-los rebentaran i n´hi haurà per tota la llauna, la crema a més no és de Potax és dou, com la de ca Ses Senyores. No heu posat oli a la llauna ? Amb el saïm que du la pasta, ja basta. Au al forn ! Al forn del poble, que encara usa llenya de pi. Cada any els me cremen, de totes les llaunes que hi ha, no importa hi posi senya per saber quina és la meva : la dels cremats. Això és la llei den Murphy, diuen els néts, més sabuts. De qui és la culpa ? Demana la padrina, no , la culpa és dels forners, que no miren massa prim, avui hi ha tanta feina que van fora corda. Una llauneta es cou dins el forn de butà de la cuina de casa, són un parell de robiols que no han cabut a les llaunes grosses i sels vigila amb més cura, obrint i tancant el fornet cada dos per tres. Ja són cuits, the dit ! Que nó, són les puntes un poc socorrades. Però són massa blancs per damunt… Ve lhora de tastar-los : un de brossat. Quina senya li hem fet? El rodet ? No, les puntes de la forqueta o el mànec de la cullera. No, aquests són els de crema…Saps que : són aquests ! En fi, per trobar-ne un, nencetam mitja dotzena. És la segona llei den Murphy, tornen a escometre el néts. No… lany que ve no em passarà, faré un dibuix amb les senyes del farcit de cada un, the dic que haver de xapar tants de robiols per trobar el que vols, saps que sou de triats, si no magrada de crema, si no en vull de confitura dalbercoc…aquests són els únics que sabem de què són, per paga tots han regalimat i els veus el roll de la confitura…
Mon pare, a més, tenia el nomenament tàcit de tastador dels robiols de quasi tota la família. Es passejava per les cases dels parents de més confiança…que són cuits ? Ja li tenien preparat el platet per fer el tast. La tia Pereta, mha dit que lha enyorat molt i avui encara més. Perquè ella i la tia Margalida de ca na Blanc, ja esperaven el joc, ben sabut, però com els al.lots menuts, per sabut més saborós. Consistia amb el següent : li demanaven, amb el ganivet damunt la meitat justa del robiol, així ? No, deia món pare. Així ? Cada cop més prop duna punta del robiol. Tan poc…! deien les ties. Cap allà, deia mon pare. Ara ! Xapaven el robiol amb dos trossos, un gros i laltre minúscul. Món pare feia que agafava el petit, però, finalment, agafava el gros, enmig de la lulea i la rialla general. Mira-tel al punyetero! Cada any, cada any, el mateix joc i la mateixa feta. Avui, un servidor, he fet el mateix ritual amb na Margalida Blanc, ja no hi és sa mare, no hi és mon pare. Els dos hem rigut i ens hem lamentat mutuament. Però finalment, ens hem alegrat daquestes herències que ens han deixat els pares i les mares. No ho feren davant notari, però és una deixa i una recordança hermosa.



