
( Fotografia: Pep Torro)
PROCESSÓ MODERNA
CLIMENT PICORNELLEl batle de no-diré-quin-poble-de-mallorca, conten, tenia un contenciós amb la banda de música i no savenien gaire. Per no dir, gens. Havien començat a discutir-se per un lloc dassaig i havien acabat tirant-se els trastos pel cap : en aquest cas, els instruments pel cap. Els components de la banda decidiren, ara que sacostaven les celebracions de setmana santa, fer pressió es creien indispensables- i anunciaren al batle, que, si no accedia a les seves peticions, no acompanyarien les processons. Les messions eren fortes : una vaga quaresmal.
Se´n dugueren, els músics, un toc pels morros, perquè el senyor batle els va fer saber que no li feien cap falta. El vespre, a la processó del Dijous Sant, hi havia música. Aquesta procedia dun gran ràdiocassette que duia un policia local amb una cinta enregistrada de música processional : ram-patapam-patapam-pam-pam… Idò. La imatge, tot i que pugui remetre a la daquells bergantots negres nordamericans amb una gran ràdio damunt lespatla, amb la música a tota, era un poc diferent. En aquest cas, el policia abans en dèiem saig o celador- no duia laparell damunt lespatla, sinó que laguantava amb les dues mans, davant-davant de la processó, marcant el pas.
Però la cinta del casette, que devia ser de mitja hora de durada, sacabà. I es veu que quan sacabava, es disparava automàticament la ràdio. Just en aquell moment, ja era tardet, es retransmetia un partit de futbol o en José María García, el Butanito, llançava les seves soflames contra algú important de lesport estatal. La processó quedà esglaiada, en sentir aquells crits. I no en parlem dels fidels, que ja havien entonat, tres o quatre pics, el perdóóó-perdóóó-oh-Déu-meu-perdóóó. Un andalús, desubicat o deslocalitzat, que volia començar una saeta quedà astorat, amb la boca mig badada.
Sapagaren més de la meitat de les espelmes i quasi totes les atxes, i el pobre policia-custodi de laparell de ràdiocasette, nerviosíssim, no trobava ni el botó per aturar-lo, ni el botó per canviar la música. Va ser un esglai.
A la processó de lendemà, amb el davallament del Divendres Sant i tot, tots els músics sonaven amb més devoció que mai, convençuts que, autors indirectes de la malifeta, cremarien per sempre al foc etern, cap a linfern sense remei : on shavia vist mai una vaga en Dijous Sant ! El policia, temerós dacabar als llimbs, territori on els seus habitants ni pateixen, ni són feliços, havia decidit carregar una creu a la processó que, de grossa que era, no passà pel carrer Tort, carrer que, a més de tort, era estret.
El batle, en canvi, ben tranquil. Perquè, com és ben sabut, tots els batles per definició- van al cel tot dret, sense passar pel purgatori.

( Fotografia : Pep Torro )

( Fotografia : Pep Torro )


