Un servidor, que viu a mig camí, amb un peu a cada banda, entre la mal anomenada "Mallorca Profunda" i la part més fonda i antiga de la Ciutat de Mallorca, també anomenada Palma, els he de confessar la meva fascinació per als personatges residuals que encara poblen aquests territoris. Tanmateix, en estat d'extinció. Vet aquí un retrat d'un d'ells, en aquest cas una d'elles, ja desaparegut. Era una persona obsesiva, coloraina, bona gent… Ja s'ha fos de l'escenari urbà.

"JO REYNARÉ" ( Oració a una capelleta urbana)
Climent Picornell
Al portal de la Gabella Vella de la Sal, que dóna entrada al carrer de la Mar, veinat del començament del carrer dels Apuntadors, a un portal abovedat, hi ha una capelleta amb unes rajoles que dibuixen un santcristo, lluent, amb el lema davall : "Jo reynaré". Avui, lhe afinada allà. No sé si amb la mirada -per una ùnica vegada mhe topat amb el seus ulls- mha volgut dir : miram! O, tal vegada a linrevés, em suplicava : no me miris!
Diuen si era, o més ben dit, havia estat, cantant dòpera. Aquest fet li donava un cert hal.lus de misteri i, si més no, de justificació de la seva raresa dins el seu entorn de misèria. Son pare, un ebenista reconegut, shi gastà la seva fortuna fent-la cantant i després, li estroncà la carrera no deixant-la partir a Barcelona. Cosa hi hagué entre pare i filla…
Ara, cabells esgrogüeits i mitja meleneta, la cara excessivament empolsinada, morros pintats dun vermell rabent, roba vella i antiquada, un caminar arossegant els peus amb unes espardenyes com danar per casa i unes calces gruixades, sha convertida en un fantasma urbà : ella creu que els altres no la veim. Ca seva, prop de la mar, a un barri mariner de Palma, és una planta baixa amb unes grans portes, no sé qui em comentà que havia estat la fusteria del seu pare. Les obri el matí i les trava acuradíssimament, amb una cordellina, a la canal. Ella, sempre, és al fons, hi ha com una cuina, amb un camilla amb faldetes vermelles, una làmpara baixa que il.lumina un ram, fet amb flors de plàstic. Sembla un personatge de pel.lícula de technicolor, de les de na Doris Day, però bruta; no és dels anys seixanta, és dara ( no sé si algú, en la seva vida hi feu el paper, i el fiasco, que representà Rock Hudson. Sense el "happy end" corresponent). Descontextualitzada, hauríem de dir, fora dèpoca no demodeé, però-, com si lhaguéssin arrabassada del seu paper preferit, és un suposar, la "Lucia de Lammermoor" de Gaetano Donizetti.
Ja lhavia afinada un altre dia, fent mitges genuflexions, com unes reverències, i besant-se el dit gros de la mà com aquells que fan "per-la-senyal-de-la-santa-creu" molt ràpidament- repetidament, obsessivament, davant un portal condemnat del carreró den Vallseca. De totduna no ho vaig entendre molt, fins que el vespre vaig reparar que allà hi havia, o hi havia estat feia un temps, la porta de la sacristia de lesglésia de Sant Joan de Malta. Els seus llocs sagrats del barri de la Llonja de Palma són objecte del que shan arribat a convertir en una espècie de pelegrinatge de jutipiris. Avui mateix he corroborat, un pic més, la seva aficció i contricció per les devocions urbanes. Davall larc medieval de la Gabella Vella de la Sal i davant el santcristo, allà, mig dissimuladament, però no de forma imperceptible, ella hi feia les seves mitges agenollades. Com una dansa sincopada, mirant adesiara al bonjesús, adesiara a la gent que passava per devora ella, i senyant-se, senyant-se obsessivament i compulsivament, com una qui ja ha acabat els resos i una força secreta i interna no la deixa partir, no gosava partir, no sabia partir. Mha posat nerviós.
Mhagués agradat retratar-la, però, tot i que duia la càmera fotogràfica, no ho he volgut fer, que se jo… I la imatge sho pagava, a contrallum, els seus cabells llisos i dun ros, entre blanc i groc, el tall com els dels macers de la Sala, donaven testimoni ver daquestes "ànimes mees" urbanites que ja sacaben, resant pels carrers de la ciutat baixa, mig engolides pel desinterès i la poca curiositat de la gent que, ja, ni les guaita.


