
La secta de la Candelera.
C.P.
Demà els sectaris ens veurem, a les vuit en punt, dins la gran nau gòtica de la seu de Palma, edificada damunt les runes de la mesquida de Madina Mayurqa. Pareix el començament duna daquestes novel.les dèxit que susen ara, construïdes sobre els secrets de la cúria vaticana ( si a algú lhi interessa, ho tenc venal). Però vaja, és tot més prosaic, encara que no li manca encant.
Demà, dia 2 de Febrer, passen dues coses dins la Seu de Palma. Per una banda la gran rosassa de vidres de colors de laltar, donze metres de diàmetre, la major de totes les catedrals gòtiques, il.luminada pel sol ixent, es projecta damunt la paret de lenfront i davall laltra gran rosassa de ponent. Això, amb aquesta exactitud geomètrica, només passa demà. Lespectacle val la pena. I per laltra costat, dia 2 és la mare de déu del Candeler, la Candelera, La Candelaria. Commemorant el ritus de la purificació que les dones feien a Israel, als quaranta dies del naixement dels seus fills, es presentaven, mare i fill al temple. Es tancava així el ritual de la llei judaica, i ara es tanca el cicle de Nadal. Candeler, ve del llatí candere, brillar, candent. A la Seu és festa grossa, abans enorme, ara ja només uns pocs hi som, els quatre o cinc sectaris en Joan, en Ferran, na Marita, un servidor- i quatre o cinc fidels que van a missa primera. Tots, el bisbe i els canonges amb casulles i sotanes de festa gran. Es beneeixen les espelmes que shavien de menester, un temps, durant tot lany a les cases. Es per tant una festa de la llum, física i espiritual ( ara qui nusa ? de les dues, em referesc…). Fan una processó per dins la Seu, amb les espelmes enceses, cantant el Nunc dimittis servum tuum…, lhimne que va entonar el vell Simeó, quan Maria li presentà Jesús al temple. La processó és desmesurada. Quasi ningú, a les vuit del matí dins lenorme temple, lorgue a tota, lencens, amb aquella olor, omplint de fum els rajos de colors que el sol provoca travessant les rosasses. Em podeu dir exagerat, però és emocionant.

( Ja l'any passat vaig escriure sobre la qüestió. He rescatat aquest article del "Diari de Balears")
El pànic dels canonges. Gaudí, Barceló, La Seu i La Candelera
Climent Picornell.
Un servidor pertany a una secta -dura i minoritària- qua actua només un pic a lany : el dia de la mare de Déu del Candeler. La Candelera, el dia 2 de febrer. Aquest dia, el nucli dur del clan ( Marita, Ferran, Joan, un servidor) i algun altre acompanyant ocassional, en Joan Pi no hi sol faltar, ens vein, a les vuit i mitja del matí dins La Seu de la ciutat de Palma. Si La Candelera riu, lluny és lestiu. Si plora, lestiu es fora ( la part reaccionària del refranyer afegeix : tant si plora com si riu, lluny és lestiu). Ha de riure, és a dir, ha de fer sol. Sinò no sacompleix el fet. El fet és que el sol, projecta amb exactitut geomètrica la rosassa o rosetò de llevant, a la paret, just davall la rosassa de ponent o del portal major. Lespectacle de colors, de llum i de precissió, recorda i supera, en molt, qualsevol pel.lícula de sèrie B, on una cosa semblant només passa a les piràmides dEgipte o a algun film de nSpielberg, quan el joc de llums equinoccials, posa en marxa mecanismes per desenterrar un secret milenarista. Tal vegada exageri una mica, però bé. Tot això va acompanyat duna missa solemníssima, amb processó i gran profussió despelmes i dencens. Emocionant. Quinze oficiants de la Santa Missa, per set o vuit parroquians. La Seu buidíssima. Enguany cau en dilluns, i el vicari general o el degà-president del Capítol, en absència del bisbe nou, no trobarà, tampoc, com cada any, el to de les cantories, desmarrat doctava en octava. Durant tot aquest quefer, hom pensa i divaga contemplant les naus immenses : Gaudí tengué problemes amb la seva reforma de la Seu; en Miquel Barceló en podria tenir, amb la seva intervenció. Nhauria de tenir. Per un observador, com és ara un servidor, la gresca dels altres entretén, encara que ja se sap : en parlar de mi, no ric .
Lany Gaudí 150è. aniversari del seu naixament i 75è. de la seva mort- passà sense massa rebumbori i amb lanunci duna edició duna obra del canonge Coll, que recull amb detall les devuit estades a Mallorca dAntoni Gaudí, entre el 1902 i el 1914, any en que abandonà la reforma i Palma, amb uns motius encara foscos. Algú diu que sense cobrar el que li pertocava. No és la meva pretensió contar-lis el procés de reforma que Gaudí, i els seus col.laboradors Joan Rubió i Josep Maria Jujol, dugueren a terme, no sense polèmica, a La Seu de Palma, sinó esbrinar-los unes lleus divagacions, del dia de La Candelera, que em lligaren el trull den Gaudí a la polèmica actuació del pintor felanitxer Miquel Barceló, també a La Seu de Palma. El bisbe Campins i el canonge Rotger, els dos grans valedors de larquitecte català, aconseguiren amb la reforma, sobretot treguent el cor denmig de la nau central, una nova dimensió de La Seu, daixò enguany farà 100 anys. Però els problemes de la reforma dEn Gaudí no li vengueren només daquí, sinó daltres efectes col.laterals : la trona, que la gent anomenà de tot duna lesclatasang; uns canelobres que entaferrà a les columnes ( el poble sen feia creus : han posat trobigueres a les columnes de la Seu, deien), eren, però, elèctrics, una altra de les proeses de Gaudí fou aquesta de fer entrar lelectricitat; però, sobretot, feu una maqueta dun baldaquino, que tot i provisional en els seus materials, alla és, encara. La catifa voladora li deia la gent que lanava a veure ( en castellà ho deien : la alfombra volante). No tot era el poble pla, ni els més beatos i fariseus als qui no els agradava. Diuen que Le Corbussier va trobar horrorosa la intervenció den Gaudí a la Seu, mentre posava com exemple La Llonja, per evitar caos i desastres, com els que el cristià de catacumba ( com lanomenava Josep Pla) havia causat.
Sempre, però he pensat, que el que va fer acabar malament de tot la reforma, va ser lactitud dEn Jujol, que es posà a pintar de colors vivíssims i a arrabassar materials antics substituint-los per rajoles vidriades, amb la complicitat atormentada den Gaudí, a les parets de darrera el sitial dels canonges, que sespantaren de bon-de-veres, i presionaren també perquè sacabàs. I així acabà. Resumint-ho molt i ab absurdum.
Que volen que els digui? A lactualitat entram dins un altre episodi de reforma de menor magnitud, però de major ressó, ja que ara, com un servidor, tothom opina i en diu la seva. No tenc cap dubte que en Miquel Barceló és lartista de major trascendència que ha donat Mallorca en els darrers anys. I dun bon tros. Per tant deu ser un encert encomanar-li una feina. Però també ho és, certament, un risc, per limcomprensió duns o el gust diferent duns altres, la basa político-cultural dels demés o el parti pris dels llepaculs sense criteri. Més enllà de que el Cabildo de la Seu, hagi ratificat el seu projecte, caríssim, amb unes esmenes anunciades als diaris i acceptades pel pintor, això, els fa més còmplices amb la sarabanda, si n´hi ha. No podran dir : no ho sabiem o no ho haviem vist; coses de genis… Els baixos-relleus, o el que faci, a la capella de Sant Pere que ja instal.la en Barceló, esper, que duguin el seu segell i la seva força. No crec, per tant que els motius ceràmics estiguin plens de grutescos i candellieri. Massa ell, un cert épater no sé avui en dia qui deu fer el paper de bourgeois- haurà de formar part de la seva actuació, seria interessant, pel seu paralel.lisme amb la pertorbació, més sorda i soterrada, de la reforma den Gaudí i en Jujol. No pot passar desapercebut un macroartista com en Miquel Barceló. Aquestes castes de reaccions, les de la gent normal, minteressen molt. Molt més que les dels snobs, amics i connaiseurs. La polèmica donaria més ressó a la seva actuació i més maldecaps al bisbe nou, a certs canonges i als qui ho han de pagar. Que, em sembla, que som, en una part, nosaltres, a través dels doblers que ens administren els nostres governants.



