Em despert molt de matí. De dins el llit estant, sent fins a set galls que es van contestant les seves cantades. El darrer ja molt lluny. No m’aixec i em ve al cap que l’altre dia en Sebastià Vailet em contava una de les seves històries. Històries de quan era nin, de dragons ficats dins capells, d’animalons que apareixien on ningú no els esperava, de malifetes que, amb el pas dels anys, s’havien convertit en patrimoni d’una vida.
Ha arribat la tardor. S’ha acabat l’estiu de la calor i de la feina a sol obert i comença el temps de recollir, de guardar, de preparar-se per als mesos que vendran. Rafel Ginard conta que, quan començaven a collir-se els gínjols, els missatges de les possessions en posaven uns quants damunt la taula de l’amo. Era un avís: s’acabava el temps de ser per defora i començava el temps de vetlar dins la casa. Quina delicadesa la d’aquesta imatge. Una casa de possessió, una taula, uns quants gínjols acabats de collir i cap necessitat d’explicar res. Tothom entenia el missatge. Els fruits parlaven. Les garroves, els murtons, els lledons, les serves, les atzeroles, les arboces, els codonys… Les magranes, amb aquella pell dura que amagava dins cada gra vermell una petita explosió de tardor. I amb el raïm, la verema, quan es veremava molt més tard que ara. El most, les piques, les portadores, les mans tacades de suc i aquella olor dolça i una mica agra que havia de tenir qualsevol celler de Mallorca quan començava la tardor.
Assegut al cafè veig dues al·lotes, algú me diu que són romaneses, joves, que netegen i donen gasoil al portal dels homes de l’església que devia fer anys que ningú li deia bon dia. Fan un bon treball, m’informen que és una empresa que ha contractat el Bisbat i s’encarregarà d’això, de fer net, de canviar bombetes fuses… Adéu a les dones que de temps immemorial i amb un voluntarisme cristià havien fet net l’església? Tot canvia! Mentre, sonen les campanes de mort. S’ha mort n’Antònia Margalló, Bracona. Sempre l’havia associada a una manera d’entendre la vida, sense excessives complicacions. Havia fet de tot: netejar cases, cuidar persones, pentinar velles. A ca nostra havia pentinat la padrina i aconseguia, amb una paciència gairebé professional, que semblàs que tenia més cabells dels que realment tenia. La vida, després, també li va donar les seves pròpies feines. I, malgrat tot, encara hi era. Amb aquella expressió tan senzilla que podia arribar a tenir una profunditat inesperada. Com si, després de tot el que li havia passat, continuar ocupant un lloc en el seu petit món, ja fos una forma de resistència.
Al poble, malgrat la gentada nova que ha arribat, encara n’hi ha d’aquests personatges. Gent que hi és, però que no sabem ben bé on és. Alguns xerren poc. Altres han deixat d’acabar les frases. Uns altres que ja no necessiten explicar-ho tot, ni relacionar totes les coses, ni donar un sentit als fets que els envolten. Potser, al capdavall, intenten fer el mateix: trobar la sortida d’un lloc d’on no és gens fàcil sortir-ne. N’hi ha que es van apagant a poc a poc. I la gent ho comenta amb aquella economia de paraules tan pròpia dels pobles, com si amb dues o tres frases curtes es pogués explicar una desgràcia sencera. Els pobles més petits són plens d’aquestes històries. No només de grans tragèdies, sinó de petites desaparicions. De persones que un dia deixen de cantar, de contar acudits, de sortir al carrer. Gent que continua respirant, però que ha perdut alguna cosa pel camí. No cal haver estat tancat entre quatre parets per saber què és una presó, n’hi ha que són invisibles i, precisament per això, més difícils de païr.
I després arribaven altres senyals. Els primers dies de fresca. La humitat de les matinades. Les teranyines que brillen damunt les mates quan hi toca el sol. Les figueres que comencen a perdre fulles. Les ametlles dins els sacs. Els primers niguls baixos damunt la Serra. I, més envant, les olives. El món rural tenia una cosa que nosaltres hem perdut: sabia esperar. Avui podem saber amb exactitud la temperatura, la humitat i la probabilitat de pluja dels pròxims deu dies. Tenim aplicacions que ens anuncien cada canvi meteorològic. Però cap pantalla no em dirà mai que avui estic «Més content que un gínjol»,
Pujant cap al turó contempl la vila. D’allà dalt el poble sembla encaixar perfectament. Les cases, els carrers, l’església, els pinars, els bocins de foravila… Tot al seu lloc. Però no és veritat. Ja sé que els pobles tota la vida han canviat. Però el problema no és aquest. Potser el problema és que, de vegades, no sabem què hem de fer, com comportar-nos, amb allò que passa. I deixam que la gent vagi desapareixent davant els nostres ulls, sense acabar d’anar-se’n. El vent bufa damunt el turó, però no acaba de fer net.
Climent Picornell



