Vés al contingut principal

Qui posa nom al País? També el turisme?

Hi ha coses que pareixen petites fins que desapareixen. Un nom de lloc, per exemple. Una paraula escrita en un mapa, o una placa d’un carrer o la paraula en boca d’un pagès vell que ens indica on és una font, un puig, una possessió o una cala. Però darrere aquests noms aparentment modestos hi ha segles d’història, de vida i de relació amb el territori.

He recollit en un nou llibre, que es dirà De Turisme, molts dels meus articles sobre aquest tema. I em vaig trobar que, ara farà quaranta quatre anys, el 1982, vaig presentar una comunicació sobre La nova toponímia de les Illes Balears sorgida arrel del turisme. Ja aleshores el turisme de masses havia començat a fabricar una nova geografia. No només canviava el territori amb hotels, apartaments, carreteres i urbanitzacions: també li canviava el nom. Allà on durant segles hi havia hagut un topònim nascut de l’ús popular, apareixien Bahía Azul, Costa de la Calma, Royal Beach, Sunrise o Club del Sol. El mecanisme era senzill: si el nom del lloc no servia per vendre, se’n cercava un altre. Un que sonàs més mediterrani, més internacional, més luxós o, senzillament, més comercial.

El problema és que un topònim no és un anunci publicitari. Els noms tradicionals no varen néixer dins un departament de màrqueting. Els varen crear pagesos, pescadors, mariners, carboners i pastors. Servien per orientar-se, per reconèixer el territori, per explicar-ne les característiques. Un nom podia parlar d’una penya, d’un color, d’un animal, d’una família, d’un accident geogràfic o d’un fet històric. Era, en definitiva, una forma de coneixement acumulat.

Ara, quaranta anys després, el fenomen no ha desaparegut. S’ha modernitzat. Ja no basta posar Royal o Beach. El vocabulari actual és més ‘sofisticat’: resort, wellness, premium, exclusive, lifestyle, living, experience, luxury. No es ven una casa, una platja, es ven una experiència. No es ven una urbanització, es ven un concepte. I el territori, com més global és el negoci, menys necessita conservar el seu propi llenguatge. Podem acabar vivint a Mallorca dins una geografia verbal que no tengui res a veure amb Mallorca: Mallorca Living, Mediterranean Lifestyle, Luxury Village… La imaginació publicitària no té fronteres, però tampoc té gaire memòria.

I aquí hi ha una qüestió que convé plantejar sense eufemismes: qui té dret a posar nom als llocs? Qui els ha habitat durant generacions? Qui els ha treballat i conegut? Qui n’ha conservat els noms a través de la memòria oral? O qui compra un solar, hi construeix dos-cents habitatges i necessita una marca que funcioni bé en un fulletó internacional? Posar nom és també una manera de posseir. És una forma de poder simbòlic. Si canviam els noms, canviam la manera de mirar el país. I si els substituïm sistemàticament per etiquetes comercials, acabam convertint el territori en un decorat.

Això no significa que la toponímia hagi de quedar congelada. Els noms nous sempre han existit. Alguns arrelen, d’altres desapareixen. El problema no és la novetat, sinó la colonització comercial del llenguatge. Una cosa és que la gent acabi donant espontàniament un nom a un lloc i una altra, ben diferent, és que una immobiliària o una agència de publicitat decideixi com i que s’ha de dir perquè quedi millor a una pantalla.

Durant aquestes quatre dècades s’ha fet una feina extraordinària per recuperar, estudiar i fixar la toponímia de les Illes Balears. Avui coneixem i tenim documentats milers de noms que corrien el perill de perdre’s. Però la contradicció és evident: mentre catalogam i protegim la memòria, es continuen fabricant una nova capa de noms que sovint no expliquen res del lloc on han caigut. Es tracta de no ser ingenus. Quan una promoció immobiliària substitueix el nom d’un indret per una marca internacional, qualcú hi guanya, però el país hi perd un bon raig de memòria.

Els topònims són una part del nostre patrimoni, tan material com una possessió i tan fràgil com la memòria de les persones. Per això, abans de posar un nom nou damunt Mallorca, tal vegada convendria demanar-nos, o demanar-los, què, o quin, hi havia abans. O si ja està fixat en algún mapa. I, fins i tot, si encara recordam com es deia.

Climent Picornell

Entrada anterior
‘Sa Poltrú’: Quan la bicileta és només una excusa
Entrada següent
Dalt del turó amb tardor i nostàlgia
‘Sa Poltrú’: Quan la bicileta és només una excusa
Dalt del turó amb tardor i nostàlgia