Un recull d’articles periòdics on l’autor aborda la realitat social, el paisatge, la cultura, la identitat i els processos de transformació de les Illes Balears amb una mirada crítica, humanista i sovint ironitzant sobre el canvi de model territorial i turístic
Presetació a cura de Guillem Frontera:
Hi ha menjars monòtons i menjars entretinguts. Paisatges monocolors i paisatges de gran amenitat cromàtica i morfològica. Etcètera. I escriptors. En principi, la monotonia o la varietat no ens garanteixen el plaer de la lectura, però sí que ja fan una crida inicial a les afinitats. M’agrada llegir els escrits entretinguts, de gran amenitat, frívols a estones –no superficials-, de Climent Picornell, perquè quan comences no saps mai on aniràs a parar ni per quins camins o dreceres et menarà la lectura. Ara, saps a priori algunes coses que són tota una garantia: et divertiràs, aprendràs molt, gaudiràs d’una prosa sucosa en la millor tradició dels aiguaforts -però tècnicament disposada de manera que la primera lectura te’n suggereixi moltes més. Saps que se’t guiarà per un inventari d’interessos i de curiositats que podria dur-te a la dispersió, i saps també que la base del plat és feta amb tanta personalitat que tot, finalment, hi lliga. Segurament –segur- és una qüestió de cultura. La cultura és el gran tema de la vida i dels escrits de Climent Picornell, el coneixement de les coses i els automatismes per posar-les en valor i per crear un espai escènic en el qual tota persona, cosa i notícia hi siguin, més que compatibles, complementaris.
Climent Picornell, segurament i a la vista d’aquesta varietat d’interessos i curiositats, hauria pogut elegir moltes altres disciplines acadèmiques, però, vist ara en perspectiva, la geografia és la ciència que millor li permetria organitzar els seus coneixements. A partir d’un espai, un país. Tan senzill, tan complex com tot això. A partir d’un espai, un món. Segurament aquest és el principi actiu de la proximitat i transparència de l’escriptura de Climent Picornell, qui recorda ara que mantingué una secció setmanal, fa anys, “Talaia alta”: alta, però amb els fonaments molt ben localitzats. Alta per guanyar perspectiva: distància, humor, ironia, i un fluid del qual no sé com dir-ne, però sí sé que és fet d’escepticisme i d’amor alhora. El secret de la recepta, les dosis, també és el secret de l’estil de Climent Picornell. Amb aquest estil parla d’una manera molt particular de nosaltres, nosaltres som els seus –és una prosa que cada punt ens fa l’ullet, una prosa plena de sobrentesos-, i ens pot dir de tot: però alerta, que cap extern no s’equivoqui. Climent Picornell és antropològicament tribal, però és un membre de la tribu que ha passat pel Renaixement, per la Il·lustració i per la Modernitat. Els seus processos de sedimentació són exemplars.
Els escrits de Climent Picornell a Diari de Balears havien de tenir una altra oportunitat, i servidor som dels que celebram l’edició d’aquest recull: no tant perquè el llibre sigui o no un suport més noble que el diari, sinó perquè la biblioteca és molt més accessible que l’hemeroteca. En realitat, no són els escrits, els que necessitaven una altra oportunitat, som nosaltres, els lectors, els que són massa joves o els que som massa vells. El dia a dia empeny massa fort, no és com altre temps, i no hi ha res més vell que el diari d’avui llegit d’horabaixa. Això és una catàstrofe, una rierada que ho arrossega tot, llots i cotxes. Aquest llibret se n’ha pogut salvar. Per ara. Però ara és molt.
Guillem Frontera



