De la publicació periòdica "EL SUD DE MALLORCA" ( www.suddemallorca.com ) hi estir un article que hi vaig publicar que ja fa aquella impressió de finals d'estiu. Tanmateix… tot s'acaba.
LA CONFRARIA DEL CERVELL.
Per Climent Picornell.
El ros "Terric" du una embosta dels primers gínjols de la temporada. "Azufaifos", matisa lexmilitar, subtinent "chusquero", que en deien un temps, pel milers daquells panets o chuscos que havia hagut de menjar per ascendir. Un xoric -"un cernícalo", torna a replicar el nostre exmilitar- enrevolta el campanar. Em trob fullejant els reportatges de les festes aquestes destiu, plenes de gent rica o ho pareix, mudada, informal. I, també, molt de "chusquero" destiu. A un servidor ningú no el convida a cap festa daquestes. Mal negoci, convidar un sull -"un huraño", hagués dit lexmilitar-, un home que no sap fer cas, que sacaba barallant o discutint de mala manera amb els convidats. Magradaria canviar la meva vida quotidiana de lestiu, per una bona conversa. Però no. Estic condemnat als meus interlocutors de sempre. "Què, va bé tot?". "Tot és molt". Cada dia el mateix, no variam ni una coma, ni un decibel en lentonació, lamo en Toni "Barona" -que empeny un carretó daquests de clínica- i un servidor que baixa la costa, cap al forn a comprar una barra de pa dun euro cinc. En faig una mossa i roseg la crosta fins que arrib al meu cafè. Avui mha tocat de company de tasser en Cosme "Llunari", gens bravejador: "Ho he fet amb dues-centes trenta-set dones, de franc, i amb dues mil, pagant." Ja veuen laltària etèria dels meus contertulis. A les festes aquestes destiu deu ser diferent, un deu poder parlar de la lluna plena i aquestes coses. A la fi. Una amiga que, malgrat tot, encara mestima, em cita a ca seva, una possesió del Llevant de Mallorca, divendres a vespre. "Res de nou" em diu, "faré un bufet per sopar". Què deuen donar als extraordinaris bufets de lestiu a la jet, la jet botifarra o la jet sobrassada? Em pos camisa màniga llarga, un poc arremengada, això de màniga curta fa com a mossó, pens, i cap allà sha dit. La "mise-en-scène" era espectacular, i la gent, no ho diguem. Financers, escultors, dones separades, corresponsals de TV, exdiabètiques, filòsofs a sou, basques de Neguri, metges anònims, actors. Un daquests era un d"El cor de la ciutat" de TV3; "és més lleig al natural", vaig dir a la veïnada. "Tu si que ho ets, lleig! I gras! I malsofrit!" I quan me nanava, cridava fort: "Si ton pare és es lleu, i ta mare és sa freixura, que pot ser sa criatura!" Vaja, vaig dir, ja hi som. Rodolant vaig trobar un forat a una taula, un personatge misteriós, parlava de la "Dieta Grotowsky", adequada per a actors que havien de fer molt dexercici: melsa, fetge, sang, dos ous i cervell. Una arcada contenguda quasi em fa vomitar. Per rematar-ho, una senyora dedat enfloca a la concurrència: "Cervell! Nosaltres teníem un grupet, la confraria del cervell, que un pic cada mes menjàvem coses fetes de cervell. Cervell amb alvocat, cervell amb formatge dins dàtils, cervell escabetxat… la meva especialitat eren els canelons de cervell." Aquí ja no vaig poder pus i vaig esvergar una glopada agra damunt les estovalles de fil brodades de punt de creueta. Vaig fugir escapat, la fosca esper que em fes passar desapercebut, mentre es posava a ploure després dun tro rotund. Els rostolls humits pudien. Banyats com havien quedat per la tempesta estiuenca, pareixia que el guaret fermentàs, per la calor i laigua, xop. A redols, però, arribava aquell perfum suau de terra banyada. Les cugules havien tombat; les calcigues shavien ensenyorit dels bocins -els meu padrí em deia "si les vols arrabassar, sense que tortiguin, no has dalenar quan les cullis"-; les cames-roges, de flors color de cel, que la llum del sol fa copar, ara es badaven amb linici de la claror del dia; les xeremies llargueres de les cebes, que havien granat, composaven una sintonia suau, amb tons lilencs, alterada només pel verd feridor de les vinyes i, esparsos, els ginjolers ("azufaifos", deia el subtinent). En arribar al poble, través el camí dels morers, de troncs antics, cada un amb la seva taca als peus que havia deixat la solada de mores trepitjada pels cotxes. Els tarongers de baix de la vila es mesclaven amb els gessamins i les dames de nit: la darrera estació fins arribar a ca nostra. Lluny dels canelons de cervell. En obrir la porta de la barrera, ja era tardet, sempre desbaratava el so dels ocells que havien fet el seu jaç a les branques dels tres magraners mollars. Fugien aletejant histèrics, com algú que li rompen un dels seus millors somnis. Duna nit destiu, evidentment.


