Deia, laltre dia, que per dins les rues i els plecs dels nostres ordinadors hi comença a haver-hi racons perduts, sediments consolidats danys passats que un ha oblidat. Això em passa a mi, de vegades obris una carpeta de materials, escrits en altres màquines els primers macs o els amstrads de fa deu o dotze anys- transformats, per esser oberts en programes standarts, que et semblen coses de lany tirurany. Vet aquí un article de quan en Terenci Moix era viu.
EN SINHUÉ I LES MÒMIES DE MAO I LENIN.
Climent Picornell
Laltre dia, de pagès, Terenci Moix i Boris Eizaguirre, per una ràdio daquestes de milions doients, sostenien una conversa, ben entretinguda, sobre coses dhomes i sobre la jubilació semi-forçada del modist Yves Sain-Laurent i lenorme mercat mundial del regal i el luxe. En un moment donat, inevitablement sortí Egipte. Inevitablement, perquè on hi hagi en Moix, per la gatera surt sempre el tema. Digué en Terenci : hi ha dues grans obres novel.lades sobre la història dEgipte : la meva no sé quina va dir- i Sinhué, legipci.
Lalegria que vaig tenir va ser gran. Perquè vaig llegir lobra del finlandès Mika Waltari, quan era quasi un nin, la vaig devorar, em va impressionar. I sempre havia cregut que era, per dir-ho senzillament, literatura barata, pliegos de cordel o això que en diuen els americans, pulp fiction : és a dir, coses per llegir i no recordar-se´n. Però, si en Terenci lelevava al rang dobra boníssima, trob que puc perdre una altra part del meu pudor i vindicar-la, encara que sia en el meu record. Si no lheu llegida, va de lintent dinstauració, per obra dun faraó eixalabrat Amenofis IV (Akhenatón), dun règim monoteista a lantic Egipte, vist per Sinhué, un metge egipci que acaba rodant prop dels àmbits del poder.
I en Mao i en Lenin del títol de larticle ? Be, idò, el cas és que el món de la momificació dels morts, és un dels eixos de lobra den Waltari. I aquesta pràctica, la dembalsamar, els cadàvers, sempre sem fa present amb el leit-motiv, egipci. I la meva mania estival de llegir biografies i hagiografies diverses.
El record es lliga perquè ha sortit a la premsa, no fa gaire ( també de pagès) que la mòmia den Lenin, situada al mausoleu de la Plaça Roja de Moscú, sembla que té problemes dubicació, i parlant en termes televisius, daudiència. He de confesar que lambient semi-mortuori i la coa de gent que hi havia quan la vaig visitar, em va impressionar. Més que el cos incorrupte de la beata Catalina, que, en una visita, de petit, la record com una pell de plegamins polsosos, dins una urna de vidre: vaig estrènyer amb força la mà de mon pare, al-cel-sia. La mòmia den Lenin estava millor mantenguda. Però, lhàlit de devoció -les vibracions, es deia abans- la química en aquest cas ( i ara diré perquè) que sestablia entre la gent devota que hi anava, era del mateig voltatge : algù que anava a veure algù que havia fet cosa de viu, i als seus seguidors els interessava que es sabés.
I deia que la química era important perquè el procés de manteniment i bona vista daquests cadàvers idolatratats moderns és una cosa dequilibris ecosistèmics. El professor Ilia Zbarski, viu encara, ha contat com el 1924 el seu pare, Boris Zbarski, submergí el cos de Lenin en una mescla llefiscosa de glicerina i acetat de potasi, prest farà vuitanta anys daixò. A requeriments de Stalin havien de conservar el cos de Lenin, al qual, a més, se li havia injectat a través de laorta ( sis litres dalcohol i formol), li tragueren la melsa, el fetge, el lleu, el budellam, li feren talls pertot perquè hi penetrassin els sucs que lhavien de conservar i més. La història de la conservació passa per episodis dalarma com quan li aparegueren fongs i llevadures negres sobre la pell, o pel maquillatge i la il.luminació ad hoc perquè sembli quasi viu. Trotsky s´hi oposà, no sé la seva dona, la Krupskaja, que degué dir.

Però, on de veritat és poden lamentar les malifetes a que es sotmet a un daquests herois de la modernitat, una de les coses que em va fer veure com és de poca cosa el cos dun home o una dona, va ser el procés de momificació-embalsamament den Mao-Tsé-Tung ( Mao Ze Dong, en la transcripció moderna aconsellada). El gran timoner de la Xina, lhome que entrà a Pekin, lany 1949 després de la llarga Marxa. Un pic mort, lany 1976, es decidí que com ho feien, per mostrar-lo. Ho conta, de forma detalladíssima, el que fou el seu metge ( és quasi una fàbula com la den Sinhué, legipci), Li Zhisui, que explica com li comunicaren, sobtadament, que el Politburó havia decidit conservar el cos de Mao per sempre. Ells dos, el metge i en Mao, havien estat junts davant les mòmies de Stalin i Lenin ( les orelles de Lenin, diu Li Zhisui, havien caigut i eren duna espècie de cera, a Stalin li havia caigut, podrit, el seu mostatxo); Mao, poc temps després, havia deixat per escrit el seu desig de ser incinerat. Les canòssies que passà lequip que hagué dembalsamar Mao són contades pel seu metge, desde els resultats desconcertants deprés dinjectar-li diverses substàncies la cara de Mao és va inflar i el coll es feu més ample que el cap, els porus supuraven formol, les orelles formaven un angle recte amb el cap, laspecte del cadàver era grotesc; després sestudiaren els antiquísssims mètodes xinesos de conservació, demanaren com ho havien fet per conservar Ho Chi Min (1890-1969) lheroi vietnamita, al qual, aclariren, ja se li havia podrit el nas; senviaren emisaris al Museu de Cera de Madame Tussaud. Dos Maos, un de cera i un conservat en formol, estaren un any sencer a un hospital subterrani de seguretat a Pekin, fins que sacabàs el mausoleu de la plaça de Tiananmem. I no sacaba aquí aquesta odissea, però, explica prou bé les malifetes a les que són sotmesos els cossos presents daquests personatges històrics, no fan més que evidenciar la poca cosa en que ens convertim i les operacions necessàries per gaudir daquestes vies cap a leternitat. O ells, o els que sen serviran dells. I hi ha models a tots els costats, al religiós, al laic, al socialista o al capitalista. I, sinó, pensau que deu fer el dretanot de Walt Disney din la seva cambra de fret, crionitzat, esperant ser ressucitat : una altra mòmia de la modernitat. Els rèdits que donen Mickey Mouse i Disneylàndia ho fan possible. Quin món !


