
Equinocci
de Palma i tròpic de Càncer.
Climent
Picornell
No pot dormir. Havia obert el sobre i linforme de patologia li comunicava que la malaltia podia ser molt greu. I el món sencer i rodó un poc axatat pels pols- li havia caigut damunt. Però no estava esclafat del tot. Miracle !
Lhorabaixa mateix, havia cridat tot duna al seu amic, com un germà, que és metge i que té els budells acursats per un denou llunyà. Mentre li explicava el que havia llegit, laltre li remugava doctoralment : no passis pena, thas de fer més proves, en sortiràs…; la seva companya es mirava la malifeta, indecisa, com qui veu en les paraules de lamic la tòpica mentida pietosa. Al bar, els cambrers els indicaven quina era la taula més fresca, la que té més tiro. Avui, malgrat uns minuts quasi huracanats, no ha entrat embat per la bocana del port. Parlaren dels fills, de les cases, dels pares del den Maties que es va morir, ahir-, dels amics …en Cèsar va brut, passeja una síndrome de Diogènes, arreplega i arreplega i té ca seva que ja no hi cap res, com un femer-. Cèsar, mirin per on, té un cervell privilegiat. Segons per a què… diu ella.
No pot dormir. Abans dun diagnòstic real i ajustat li ballen els perquè a mi , quina putada, tenia tantes coses per fer, shi entravessa la ràbia i el merda, merda, merda. Llampega. Per la banda de Porto-Pi les vergues lluminoses deixen entreveure les ennigulades poderoses. Lespectacle és de franc. Els llums vermells al capcurucull dels màstils dels vaixells i el far verdós del que fou el passeig de La Riba fan de contrapunt, sincopat, de la il·luminació histèrica de la nit. Les barques del bou, amarrades una a laltra. Una ventada, quasi un cap de fibló ciutadà – vist i no vist – ha arremolinat fulles diverses, quasi totes de ficus. Entre els caramulls, milenars de flors liles de les lagunàries, ara arbres de carrer, que havien florit sense que ningú els fes puta cas.
Pensa -quina cosa menys original, repensa- en fer testaments, el vital i laltre, en com ho dirà als seus, en com evitar la llàstima dels qui lestimen, en com serà la seva partida, si acovardit o agombolat. ( Semblen les pàgines, no escrites, del diari apòcrif dun hipocondríac i que les faci retre, impúdicament ).
Externs a tot aquest patiment, travessen pel carrer els darrers noctàmbuls, alguns treballadors que ja van a la feina i els camions dels femeters, amb la seva simfonia bruta. Dues gavines i un moix negre, savi, sho miren resignats. I llampega. Dins les cases el baf de lestiu shi ha aposentat, però al balcó hi arriba, imprecisa, alguna alenada de vent, humit. En aquell moment exacte, el psiquiatre estranger passeja el ca, negre i lluent, el que sempre menava la seva dona, morta de càncer de pàncrees. Deu ser un missatge cruel subliminal ? Una casualitat morbosa ? Una serendípia fatal ?
No pot dormir i es fa present obsessiva i,
per ventura, exagerada – la visió del patiment, de la por, del que quedarà
dell : les paraules i els records. Tanmateix, la ràbia que retorna. Passeja
desma per la casa. Damunt la taula de la cuina taulell danuncis, llista de
compres i de comunicats familiars- hi ha una nota : Mon pare, hem de pegar un
bot fins a Venta-Autos a comprar el cotxe ? Despertam ! Idò això. Roda la
bolla. Hi ha gent que emmalalteix, nhi ha que morirà amb una tremebunda
agonia, però els adolescents gràcies siguin donades als déus- mantenen les
quimeres, la mare natura sen fot i amolla traques estivals i ell, que no pot dormir,
es prepara per començar el seu calvari, travessar el seu equinocci (passar un equinosi que diuen els més vells) sense
moures de Palma, la seva ciutat estant. Comença a fer quatre gotes, grosses
com a patenes de primera comunió, i al cap de no res, plou a les totes. El moix
sha posat a cobro. Una parella – ell pareix nòrdic, ella africana – ben
banyats, es mengen les boques a besades, davant el seu balcó. Parlen una
llengua i no va amb segones- molt estranya, que no sap. Però aquesta nit lentén
! I això li obri un finestró desperança. Un llamp amb un tro sec i rotund
dispara les alarmes dels cotxes. Només hi feia falta aquesta serenata, qui sap
si premonició de música dexèquies o de fanfàrria de festa major.

_______________________________
Les imatges són del web del meu amic CHANO MARQUEZ


