
Lestiu atribulat o el penjat del sementer
de ca na Garrafina.
Climent Picornell
El vent dubtà aquell dematí. Sortí de llevant, però girà a grec humidet i fresquet- i saturà. Per uns moments pareixia que lembat no gosava i, efectivament, al cap de poc un xalocot poderós vessava de darrera el puig den Xoroi. Com una bava calenta saspergia per la vinya de davant ca nostra fins que arribava a la mar i la feia tornar enrera. Les ones anaven mar endins. Em deia Javier Mariscal, un dia que conversàvem amb nEliseu Climent, que el que més recordava de Sa Colònia, quan hi anava amb en Miquel Barceló, eren aquelles piràmides estretes i llargues. Ara en tenia dues davant, sembrades dins el callet i el manto negro. Vaig pensar en el discurs sobre la seva utilitat, que és com una rondalla; ho deixarem en que aquestes construccions militars, duns vint metres dalçària, foren senyals de telemetria per als submarins ronyosos de la postguerra. N´hi ha per la platja de Muro, dins Can Picafort, a Son Bauló, a Son Serra de Marina i aquí. Les mèl.leres, els puputs, les tórtores turques, la colla de menjamosques, els capferrericos, les perdius… tothom anava com alís aquest dia, tret dun falcó que ho talaiva de damunt el capcurucull duna daquestes piràmides raquítiques.
Cercant la part més fresca de la casa, vaig veure fum a la tanca del veïnat, el sementer de ca madò Garrafina, dues quarterades que no havia volgut vendre la madona a nen Martí Ferriol que les mercadejava en nom de dos moros carregats de dòlars. Molt de fum, darrera una figuera. En un dia tan calent em va esverar, havia vist picapedrers que arreglaven la casa de devora i vaig baixar corrensos a dir-los que allò era una insensatesa. No vaig veure ningú, era dissabte. Men vaig cap al foc, que feia una fumassa, per mirar dapagar-lo com fos i abans darribar-hi, a la branca més gruixada de la figuera, coll de dama blanca, hi vaig afinar un homo penjat. Vatuadell ! Ara ho puc explicar, però la meva primera reacció, abans de mirar si era viu, va ser partir escapat per amunt, espaorit i acollonat, cap a can Tomeu Propietari. No era a ca seva, però em va sortir a rebre la seva cussa, senyal de que no era molt enfora. Però ningú pus va sortir denlloc. Amb un xorrac rovellat que hi havia devora la paret de pedra seca, vaig tallar el vencís que estrenyia el coll al penjat. Era ben mort, vaig mirar descoltar-li lalè, li vaig tocar algunes venes, res de res. Duia el calçons banyat per darrera i per davant, havia llegit que els qui es pengen, o són penjats, ejaculen i després els esfínters samollen i brou i femta surten a voler. Havia estat així. Era un homo daparença africana del nord, amb un poc de barba, xoquins al peu i camisa i calçons roçadets. El foc havia pres ja el rostoll i el caramull de fustes velles, de la casa en reformes, pareixia un fogueró de Sant Antoni, a lestiu, però, era una cosa alarmant. Marc al mòbil lu-u-dos i, molt amablement, loperador es va fer el càrrec tot duna de la situació, va avisar una ambulància, la guàrdia civil i els bombers i mhavia demanat que no em fes enfora.
Mentre mirava de localitzar na Xisca, que és metge o el seu home, en Mateu, que és de lAjuntament, un renou fort de motors em passà per damunt i una brusca potent, com un diluvi sobtat, ens deixà banyats i xops, al mort i a un servidor. Una avioneta ens havia ruixat, algun observador havia acuat del fum, prop dels pinars residuals dels costers de les serres de Llevant. No havien passat deu segons i, aquest pic, un helicòpter, mamollà una senallada daigua, aquesta vegada em semblà que era més dolça. Em vaig posar a cobro a un porxo rodejat de figueres de moro, encara no nhi ha de madures, tot i que algunes ja prenen color. La guardià civil baixava per la camada den Sec.
Mentre menjava el plat de fava parada, veia la policia local, el tinent-batle i gent que anava i venia, la jutgessa, la funerària i tutti quanti. Vaig saber que era un treballador marroquí duna finca gran de prop de Sa Canova. No vaig tenir temps de sentir pena, ni commiseració per aquell home, nascut probablement a les llunyanes muntanyes de Nador, al nord del Marroc. Tot es mesclava amb un pensament rutinari : Per què ho devia haver fet ? No li vaig conèixer en els ulls oberts, el segons que els hi vaig mirar, cap sentiment de pena, ans al contrari, semblava content i agraït. Devia haver estat ell qui pegà foc al caramull de llenya ?
A mitjan horabaixa, lescenari havia recobrat la tramoia habitual, tret dels rostolls socorrats i un retén de bombers del Consell de Mallorca. No em quedava més, per acabar el dia, que anar a veure la posta de sol dins laigua. De la cala estant, el sol samagava per darrera la cuculla de Fartàritx, mentre un estranger, treia un pop i el mostrava a la seva família : hey, hey, an octopus ! (Id like to be under the sea / in an octopusgarden in the shade…) El sol, indiferent al bufó poper i a la tragèdia del matí, baixava lentamet, vermell com una magrana, en aquests cas però lhomenatge no era a la madona de sa Cabana, sinó a la de can Garrafina, que al no vendre als moros rics desbaratà la urbanització. Encara esper, vanament, veure el raig verd que espurneja, exactament, el darrer moment en que el sol se colga. Mon pare el veia sempre, quan servidor era nin. Jo no; senyal de que tenc mal travessar la ratlla que separa, o uneix, la realitat amb la fantasia.
_________________________________________________________________
(La fotografia que il.lustra l'article és d'en PEP TORRO. S'hi veu al meu cosí, el fotògraf Climent Picornell, retratant una d'aquestes "piràmides raquítiques" que hi ha a les platges de la badia d'Alcúdia. Aquesta en concret és prop de la desembocadura del torrent de Son Real, a l'esquerra de Son Serra de Marina)


