Jardins d’altri amb nostàlgia, rellotge de cucut, optimisme i Opus Dei
Per fer un memento: el nostres Jardins d’Altri són fabricats a través del que han dit o publicat, per ací i per allà, uns altres. Sense gens de rigor, ni de vergonya. Idò així, mirin que bé, Ismael Avilés, ens defineix la nostàlgia: “La paraula ‘nostàlgia’ conté una etimologia hermosa. Formada per dos termes grecs (retorn i dolor), significa alguna cosa com el dolor que sofrim al retornar, metafòricament o literalment, a allò que ja no tenim. Un lloc, un temps o una persona que, en el nostre passat, ens va fer immensament feliços”. I per contrarestar: “Aferrat al present i deixa’t d’hòsties!” Ho diu l’escriptora Alícia Giménez Bardett, la creadora de na Petra Delicado. “Llegeixin-lo, jutgin-lo, travessin algun tipus d’infern”. És l’acabatall d’un article llarg que ha escrit Laura Fernández sobre William S. Burroughs. Ja ho saben, estan avisats!
Atribueixen al dictador Francisco Franco la sentència: “El que no s’arregla tot sol, ho arregla el temps”. I diuen que va ser Francesc Cambó qui va dir: “Hi ha dues maneres segures d’arribar al desastre: una, demanar l’impossible; l’altra, retardar l’inevitable”. L’he vista, però, atribuïda a d’altres. No és la primera vegada que desmentesc autories de sentències que s’han dislocat d’un autor a un altre. Molta gent, i a molts de llocs, atribueixen la següent a Graham Greene: “A Itàlia, en els trenta anys de dominació dels Bòrgia, hi hagué guerres, terror, sang i assassinats, però en sorgiren Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i el Renaixement. A Suïssa tengueren amor fratern, cinc-cents anys d’amor fratern, cinc-cents anys de democràcia i pau i… Que va produir? El rellotge de cucut!”. I no és seva, no és de Greene, és atribuïda a Orson Welles. O millor dit ell la va introduir a la pel·lícula El tercer home, més enllà del guió, que sí que era de Graham Greene. De totes les maneres, Welles deia que no era seva sinó que era, primer va dir d’un dramaturg hongarès i, altres vegades la atribuí a d’altres: o no se’n recordava o no volia dir que era seva. El cas és, però, que Greene afirmava que era la millor frase de la pel·lícula, que era, com he dit, El tercer home de Carol Reed, que va ser de rodatge dificultós per mor de les geniades i els capricis de Welles, que, nogensmenys, dibuixa un personatge inoblidable. Tampoc no és de Bertold Brecht aquella successió de “Primer van venir a cercar els socialistes, / i jo no vaig dir res, / perquè jo no era socialista. / Després vengueren a cercar… etc. És de Martin Niemöller. Ni és del nazi Hermann Göring aquella que diuen que diu «Quan sent la paraula intel·lectual, pos la mà a la pistola.» És de Hanns Jobst, i diu exactament: “Quan sent la paraula cultura, trec la pistola”. En fi, coses d’aquestes.
Deixem els nazis i els suïssos. “Sempre he vist que l’actitud optimista serveix per continuar, per anar endavant, i el pessimisme no he vist mai que serveixi per a res, ni en una revolució, ni en una guerra, ni en un exili, ni en un retorn complicat. L’anàlisi que en podria fer ara és que el pessimisme és absolutament inútil i, en canvi, l’optimisme em consta que ha servit per salvar una colla de situacions” (Pere Calders). És en aquest sentit que han de prendre la següent contarella. M’ho contava un amic que havia estat director de l’Escola Judicial, deia que, en un acte oficial, assegut devora Jordi Pujoi, amb qui tenia un poc de confiança, li va dir: “President, els de l’Opus-Dei maniobren per apropiar-se de l’Escola Judicial. Ho trobava una hecatombe. El president reflexionà uns instants i li demanà: “l’Opus d’aquí o d’allà?” Els qui no li trobin la gràcia ja poden dimitir de partidaris de… la España Federal.
A algú se li va acudir celebrar el vuitanta anys del naixement de Montserrat Roig, bé. Roig solia dir: “Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig”. Era l’ús de la paraula com eina de reconstrucció. “M’han dit feminista, antifeminista, marxista, massa de dretes, massa d’esquerres, massa provocadora, massa carca…” Però li agradava la definició que va fer d’ella Joan Fuster: “Ell em va dir que no era catalanista, sinó catalana; que no era feminista, sinó dona”. En fi en un temps de llibertats hi ha qui troba, a la sèrie De puntillas, que “Ens van deixar sortir de l’armari i ara som al descobert, preparats perquè ens fussilin”. Malgrat saber que “qui perdona fa un bé doble: a sí mateix i a qui perdona” segons Roberta Recchia. Tot massa feliç i dolç, pels temps que corren, malgrat el profeta Isaïes (Is 2,4) ja deia: “Forjaran arades amb les seves espases i falçs amb les seves llances”. Fa molt temps d’això i mirin com estam. Per acabar. No sé molt bé quin sentit donar-li al que diu Gary Snyder: “La natura no és un lloc per visitar. És ca nostra”.
Climent Picornell



