Escenes
irreals de lestiu
Climent Picornell
(Moix del web d'en Quimi Portet)
He fuit, escapat, de Ciutat, perseguint com en
un somni daquests obsessius i paranoics la irrealitat dels meus caus destiu. Tanmateix
ja no hi pot haver discursos que evoquin locus amoenus amb el consabut beatus ille.
Ja no es pot fugir denlloc. Només dun mateix, cosa que, abans, deien que era
impossible. Fet i fet, ses ovelles passen per davant ca nostra, a Sa Marina. El
pastor les du duna tanca de just
darrera, que fa destador destiu, cap a
pasturar i han de passar, forçat, per aquí, un lloc que un temps era amarador.
És sempre sol post, ja de vespre, alguns dies fosca negra. Sé que vénen perquè
sent els esquellots i la pols entra. Lacompanya sa dona i en Negro, un ca
bord ben ensenyat que guarda sa guarda.
-Que pot nedar en Negro ? Diga-li que shi fiqui. Au Negro, a
saigo! El ca se remulla després dun dia de feina. Banyat, surt, sespolsa
frenèticament i sacabussa al xot
passer, com qui dir : hem danar nets i sabre qui comanda. La imatge de les
ovelles ran de mar no deixa mai de sorprendrem. El pastor fa una aturada,
encén sa pipa, xerra amb sa dona, pega dos crits al ca, sempre allà mateix,
arrapitat a una paret alta desquena dase.
A laltre costat de la paret, que el rodeja completament, un casal gran quasi damunt la línia de costa, de fet, la mar ja ha rapinyat lestructura de pedra seca i alguns trossos fan com un cocó previ a lesbaldreg. És la Casa del Francès. No és Ca el francès, com per remarcar, que la protagonista és la casa. Dell, diuen si va estar molts danys al Txad, altres pensen que al Senegal, i això basta per encendre la imaginació de la tropa dal.lotea i dels quatre vells que fa més de quaranta anys que el veuen i només han aconseguit que alci el cap quan, rares vegades, passeja per la vorera. El francès berena sempre a un petit belvedere de vuit columnes, tapat de canyís i on quatre glicínies miren de surar, contra les envestides del vent de Tramuntana. Les glicínies amb les seves flors liles, com a raïms, fan un fruit dins unes faves molt rostides, fortes com a pedra de Binissalem. En arribar lestiu, amb la calor, les faves rebenten amb un renou com de pet, de pet remarcable, i escupen les llavors, unes llenties grosses. De laltre costat de la paret se senten, i també les corregudes de les rates que en fan sa repilla, i esperen la temporada com qui espera els confits a la processó del dijous sant.

-On és el Senegal, ma mare?. Pels negres,
per Àfrica. I aquest homo què hi feia ?… Ningú sap què hi feia el francès
per lÀfrica negra, però al veurel, prim, fort encara, hom està temptat de
pensar que no fos un oficial de lexèrcit destinat a les colònies. Qui sap si
un coronel de parachutistes, daquells de lOAS duna crueltat superba amb
els argelins, és per mor dels seu tall de cabells, sempre rapats. O un mercader, un negociant, un
tractant de ves a saber quines mercaderies que puguin excitar la nostra
fantasia. Fos el que fos em comenta en Valerià- va fer molt de doblers. Tal
vegada la seva família traficava amb esclaus i hagué de fugir quan el país es
feu independent. Mho diu mentre fa tibar tres o quatre llences que té calades
sempre, des del terrat de ca seva fins a la mar, i els banyistes les hi
desbaraten, les barques shi embullen. Però ell, da-li que da-li, no perd
lesperança que un llobarro majestuós, el més gran de la badia, shi enganxi qualque nit, quan entri a
perseguir el peixetons. Lesca són tites. Un cucots grossos, curts i forts que
no permeten lespipellada i els shan dengolir sencers amb lham amagat a
dins. Saps que en queda de poc de peix. Han fet molt de mal aquestes barques
grosses, arrosseguen i arrosseguen i no deixen res, pelat com un jonc deixen el
fons. I sa contaminació, també. Fa uns anys, aquí davant, a Sa Llosa, la veus
?, ses ones hi rompen, treies lo que volies, llagostes i tot. El francès, fa
molts anys, hi anava, amb la primera careta, i amb les aletes de plàstic
posades als peus, ningú nhavia vistes mai… Ja ho provaràs ara.
Tres passes més envant, dues nines petites
tenen també la seva conversa, que, mirin per on ens retorna a la realitat,
valgui la paradoxa : una, simulant ser lhome, diu, Me tengo que marchar a
Madrid urgentemente; laltra, simulant ser la dona, li contesta, No, no te
vayas, buaaa, buaaa ( com si ploràs); Vale, ara podríem jugar a naúfragos,
dins la mar. Tan petites i ja tan pijas ! , remuga nAmanda, la filla de
nAndreu, que enguany ha fet primer de telecomunicacions a Madrid.
El francès pareix que ho escolta, però mira
lluny, el pastor ja és a sa Punta des
Xebel.lí, voltant cap a Can Nyany, en Valerià me mostra una tita i un servidor,
ja ben nu dins mar, cantusseix lAzzurro de nAdriano Celentano, la lletra
i la música, però, eren de Paolo Conte :
Cerco un po' d'Africa in giardino / tra l'oleandro e il
baobab, / come facevo da bambino… / Azzurro, il pomeriggio è
troppo azzurro, e lungo per me, / mi accorgo di non
avere più risorse senza di te, / e allora / io quasi quasi prendo il treno / e vengo,
vengo da te, / ma
il treno dei desideri, / dei miei pensieri
all'incontrario va.
Ja ho val, deu ser per la squadra azzurra, la
selecció italiana, supòs, que mha
vengut al cap. Això dun pomeriggio troppo azzurro, un horabaixa massa blau, o de que els trens
dels desitjos van en sentit contrari de la realitat, és un poc massa feixuc
per a una nit destiu. Les noctilucas fan com espires dins laigua.


