
Baladres,
carreteres i deserts.
Climent Picornell
Tornava del meu
poble cap a Ciutat i men vaig tèmer que a la divisòria de la nova autovia,
desde Montuïri fins a Algaida, hi havien sembrat milenars de baladres. El fet
és que aquest baladrerisme dels nostres governants que fan carreteres en
aquest cas del Consell Insular de Mallorca- els ha
duit a sembrar exemplars daquesta planta, vistosa i esponerosa, qui sap si
pensant que és un arbust tropicaloide, però, també podria ser el cas, perquè
saben que el baladre és fort i resistent a la sequera i, a lestiu, fa flors a
balquena. Són molt vistosos els baladrars florits.
Una de les cançons
més hermoses que he sentit mai és potent això de mai, eh ?- és «Flors
de baladre », lletra i música de leivissenc Isidor Marí : « Flors de baladre en un torrent / per on no passa mai sa
gent, / amb poca cosa en tenen prou / per treure un altre color nou. / Flors de
baladre en un torrent, / tenen el cor de sol i
vent, / viuen només d'allò que cau: / aigua de núvol i cel blau. / Flors
de baladre en un torrent, / no es venen per deu / ni per cent». És una
cançó que te laire mestís del Califòrnia sound, que podria ser cantada per
Neil Young o Van Morrison al seus começaments-, lha cantada Joan Manuel
Serrat, sense abandonar el so primitiu del grup UC, les caramelles de Nadal i
la curta i la llarga, ja que hi som.


El primer pic que
em vaig sentir colpit, amb força, pels baladres va ser durant el meu primer
viatge pel desert del Sàhara. Un dia, en haver
travessat el gran llac salat de Chott El-Djerid res daquests tots-terrenys
que menen els estufats , amb un Renault-4L i un Seat-127, conduïts per en Jaume Sureda, des Cabanells
dArtà, i en Toni Bennàsser, Borne de Felanitx- ens vam abocar dins els llits
enormes dels rius secs els ouads: no els sona ouadalquivir o ouadiana ?-
i, de prompte, aparegueren, a milenars, els baladres, salvatges, verds i amb
les flors colors de rosa. Ara diria que pareixia que na Maria Antònia Munar i
la seva task-force sembradora ja hi havien passat abans. De la calorada i la
sequedat del desert, passaves, al baixar allà dins, a una cosa que semblava un
jardí públic. Els francesos havien batiat aquestes contrades com el país dels
llorers rosats le pays du lauriers roses- , la fulla ho sembla de llorer,
però és un poc més prima i allargada.
Retornant a la
cançó de nIsidor, va ser quan men vaig tèmer una altra similitud africana
dEivissa- que dins alguns torrents de la seva illa, com el de Benirràs o el de
Buscastell que al seu tram final es diu Torrent des Baladres, hi havia baladres en estat natural, espontanis,
adaptats a viure en les precàries condicions climàtiques de les Pitiüses. «Creuen que tenen un gran riu / quan fa un ruixim de mig
estiu, / i es deixen dur torrent avall / com ses al.lotes cap a un ball./ »
És ben veritat que els baladres, que tenen una distribució biogeogràfica que va
des de lOrient Mitja a quasi tot el litoral mediterrani, han estat disseminats
com a planta cultivada i de jardí per tot arreu i amb flors dobles i de colors
diversos. En record als barrancs de Sierra Morena i al delta de lEbre, prop
dAmposta, nhe vist un parell dimmensos, que estan protegits com arbres
singulars i a Montuïri, sembrats, també els han arborificat. Curiosament, a
Mallorca no en conec en estat natural, encara que una citació de Barceló i
Combis a Flora de las islas Baleares( 1879-81), en situa en los valles
resguardados de la Serra de Tramuntana.
El baladre ( Nerium
oleander, L. 1753) és un arbust que sol fer prop de dos metres, pot arribar
als quatre; és de tiges erectes, que fan un suc, com làtex. Fulles lanceolades,
oposades, dures i de pecíol curt. Flors
rosades, que desprenen un aroma suau i melós, i amb fruits en forma de beina allargada, que
recorden les mongetes, però més grans, dins aquests llegums hi ha les llavors,
enrevoltades duns plomalls. Perquè em robàsseu s'amor, / voldria que fósseu
lladre / que du tanta vermeior / com una flor de baladre o Ets com sa flor
de baladre / que tot cuc nha de fugir / de gràcia nés rebaixada / qui no en
fuig ha de morir; com veuen també és habitant del cançoner popular, però
encara que sigui nativa dEuropa, nord dÀfrica i lOrient Mitjà asiàtic, té mala premsa. El baladre adelfa, en
espanyol- és una planta verinosa. Té propietats cardiotòniques, diurètiques,
vermífugues i purgants, entre altres, però shi ha danar en molt de compte. Totes
les seves parts són tòxiques i la ingestió duna simple fulla pot ésser mortal
per un animal o per un home, per mor
dels problemes cardíacs que provoca. Aquestes substàncies que afecten el cor,
similars a les que té la Didalera o la Ceba marina fan que fins i tot les
mels dabelles procedents del seu pol.len nagafin les propietats tòxiques. He
sabut que hi ha, però, baladres
beneits. A lherbari virtual de la UIB http://herbarivirtual.uib.es
, quin web més ben fet !- ho matisen diguent que « aquesta propietat ha
estat exagerada fins el punt de dir que només dormint a la seva ombra o que beguent l´aigua prop d´on viu el baladre
basta per a sofrir els seus efectes nocius. Hi ha qui assegura que no hi ha
memòria denverinaments. Tot i que al www.botanical-online.com
, Vicent Martínez cita casos
dintoxicació per haver torrat aliment amb calius de branques daquesta planta,
ja que el seu verí no es destrueix ni amb contacte amb laire, ni per la
calentor. Al Nord dÀfrica lusen, encara, com abortiu i mesclada amb mel, en fan un ungüent per la
sarna o ronya per gratar, amb boníssims resultats. Sigui com sigui, al tanto
!
A Menorca diuen
baladre a una altra planta ( Daphne gnidium ), però tornant a Eivissa
on la revista del GEN-GOB es diu Baladre i lInstitut dEstudis Eivissencs
té uns Premis Baladre, que han guanyat, entre altres , Jean Serra, Bernat
Joan, Xicu Lluy o Vicent Tur- en un viatge, ja fa molts anys, un servidor va comprar una flaüta eivissenca, de més de dos palms, feta
de rama de baladre (i embocadura de plom !) a lamo en Toni Tur; si fos tan verinosa els sonadors
eivissencs ja serien tots morts, per partida doble. I acabant , amb la tercera
estrofa de la cançó de nIsidor Marí, que resol amb poques paraules tot això
que he hagut de menester tanta lletra per explicar :
I ses que queden, quan no plou, / obrin ets ulls per veure el sol, / i dos
teulats que tenen set / en es cocons fan un glopet. / Flors de baladre en un
torrent / no es venen per deu / ni per cent.


