Lamabilitat dels mallorquins.
Climent Picornell
És
aquest un tema recurrent que fa part de dues variables. Una, si els
mallorquins, per caràcter, som amables, aquesta part rau dins la discussió de
com som els mallorquins i les regles de la psicologia social; i dues, si amb
els turistes ho hauríem de ser, amables, perquè convé. Convé evidentment als
qui viuen del turisme. I els empresaris hotelers mantenen, per una regla de
tres excessivament ràpida, que a Mallorca tothom hi viu, ergo, hem de ser amables amb els turistes. És un tema molt
discutible.
Fa
poc va ser elegit Alvaro Middelmann
nou president del Foment del Turisme de Mallorca, entitat que lany 2005 va fer
100 anys Antoni Vives hi ha fet la seva excel·lent tesi doctoral, un servidor
va ser al tribunal, publicada pulcrament per la Fundació que comprà el barco
del Rei- i entre les seves primeres declaracions feia partida una al·lusió a
que els mallorquins hauríem de ser més amables amb els turistes; recuperar la
tradicional hospitalitat dels mallorquins, recuperar campanyes com les de Un
turista, un amigo. Succeïa Middelmann alt executiu de la companyia aèria
alemanya AIR BERLIN- a Miquel Vicens,
anterior president del Foment i polèmic hoteler qui en lacte del seu Centenari va fer seure a Pedro J. Ramírez
a la mesa presidencial, com exculpació, deia, del lleig que li havien fet uns
mallorquins, poc amables he de suposar, que volien anar a nedar a la piscina pública
que ell ha privatitzat; lacompanyava la seva dona Àgata Ruiz de la Prada, la
qual en una entrevista concedida a Maties Vallés, del Diario de Mallorca, declarava que ells havien ajudat molt al president
Matas i ens lliurarien dalguns mallorquins, supòs que poc amables, com
leditor Pere Serra. Les declaracions de Middelmann van ser contestades al Diari de Balears, per un article de
Llorenç Capellà, qui recomanava a Middelmann que lamabilitat començàs per ell
mateix, home, segons diuen, de caràcter adust, autoritari i poc amable.
Aquest
tema, el de les relacions entre els visitants ( turistes) i els residents ( en
aquest cas, mallorquins que hauríem de discutir qui són els mallorquins avui,
ho deixarem en que mallorquí ho és, qui
ho vol ser-), és un bloc molt estudiat en la Sociologia i lAntropologia
del Turisme. A un servidor és un tema que acadèmicament li ha interessat molt,
començant pel famosíssim text, ja un clàssic, Tourism : Host and Guests,
Turisme : amfitrions i convidats. Daixò van
els articles que segueix al bloc.

UN
TURISTA, UN AMIC ?
Climent Picornell
La veritat és que ja fa anys que vaig manifestar la meva mania al lema
propagandístic un turista, un amigo.
Ara torna, i, fins i tot, lhe vist en català, tot sigui per aquest
neo-bilingüisme de sempre. La cosa va de millorar la imatge social del turisme,
per això la Conselleria de Turisme del Govern de les illes Balears, ha encetat
una campanya que inclourà cartells amb gent daquí que riu i està satisfeta,
juntament amb turistes, que també riuen i estan satisfets, i tothom riu i està
satisfet. És una campanya publicitària, ja ho sé i ho comprenc, com OMO lava
más blanco i no cal anar a cercar el forat del moix. Vull dir que entenc que
la propaganda voreja les veritats i no cal parlar-ne més. Però si el que pretén
la campanya és sensibilitzar a la població autòctona del paper fonamental del
turisme a les Balears, el lema un turista, un amic té un cert toc de ridícul.
Un turista, un amic, no valdria més ser francs : un turista, un euro. Més que un amic, un personatge al qual li
treim el suc. Perquè si a les illes hi venen deu milions de turistes, són deu
milions damics i un, com més amics té, més feliç. Un servidor en té pocs
damics, però bons, i tal vegada un parell de milions més, me serien com a
sobrats.
Hi va haver un temps, ja llunyà, en que es pensava que el turisme
només duia beneficis : La indústria
neta, hi havia alguns manuals que lanomenaven així. Poc a poc es va anar
sabent que el turisme, sobretot el de masses, provocava també efectes no desitjats.
Un poc més tard es va acceptar això i es va passar a lestadi didentificar
aquests efectes perversos, els impactes negatius del turisme, sobretot per
mirar de reduir-los ( no damagar-los o emmascarar-los) i així aconseguir
convertir lactivitat turística en sostenible a llarg termini. El fet de no
voler investigar aquests efectes no desitjats del turisme (no tirarem pedres
sobre la nostra teulada) fa impossible el camí de la sostenibilitat turística.
Un turista, un amic ? Tots ? Aquells que beuen com a xots al Balneari
6, també ? Els dels Biergarden ? Els turistes prepotents, picapedrers de
Frankfurt o torners dHamburg, que creuen que els mallorquins som els seus
criats ? Els que creuen que són a un lander colonitzat, un tros de terra
alemana i que això és ca seva i que aquí hi poden fer el que a ca seva no els
permetrien, i ells no gosarien fer ? Els camorristes de Magaluf i la seva
Happy hour ? Els de les festes insoportables damunt les platges de Formentera
? Anem, idò, per parts. La relació entre turistes, treballadors del turisme,
empresaris del turisme, de loferta complementària, residents, tota aquesta
sèrie de relacions és una de les trames destudi del fet turístics. I a
Mallorca, no som tan diferents com a altres llocs. Les relacions entre
treballadors i turistes, ja se sap, són asimètriques i desiguals, entre un que
treballa i un que és de vacances, un que paga i un que cobra i hi viu, un que
dona propina ( encara en donen ?) i un que lha dagraïr…El límit entre un
servei ben fet, amb el somriure corresponent que entra en el manual de bones
pràctiques turístiques- i el servilisme o la servitud imposada són fronteres
precises, per més dun imprecises, de
la gestió de recursos humans turístics. El cas és que si un viu del turisme o
de lagricultura o de la numismàtica, hauria de riure i ser amic dels turistes,
els consumidors daliments o els col-lecionistes de monedes. Sha de confondre
el servei ben fet, amb el riure i lamistat, perquè un hi cobra o hi viu ?
La trama social generada pel turisme també està molt estudiada i vé de
lluny. Molts sociòlegs, seguint al pioner Cohen, ens demostraren que en un
estadi inicial turístic els somriures i els agraïments, entre turistes i
residents, sóm més sincers perque la distància social entre uns i altres és
major, com de rics a pobres. Cada pic la cosa és va ajustant i als destins
turístics madurs, el nostre ho és ben madur, els residents no veuen de forma
unanime al turisme com el mannà, sinò que molts dells hi veuen la causa
principal del seus mals, de quasi tots ( a això es diu el model Irridex).
Una de les conseqüències de la radicalització de posicions envers el
turisme que provocà lenfrontament per mor de lecotaxa entre el Pacte
de Progrés ( PSOE-PSM-EU-EV, els altres li deien Pacte desquerres) i
els nous governants dara ( Partit Popular-Unió Mallorquina, els altres li
diuen Pacte de retrocés) fou el maniqueisme aplicat a lanàlisi
turística. El si o el no, el bo o el dolent, res de matitzacions, qualsevol
proposta no era analitzada, senzillament rebutjada. Ara hem passat a que el
turisme, tot el que prové del turisme, sense matitzacions, és bo. Ha de ser bo
i no hi ha, tanpoc, adjectius intermitjos. Els turistes són els nostres amics,
han de ser els nostres amics !
La realitat és que, Mallorca com a destí turístic madur i la seva població que viu i soporta el fet turístic desde fa molts danys ha manifestat la seva pluralitat dopinions. I ho sabem bastant científicament, a través de dues enquestes ben fetes una pagada per les dretes i una per les esquerres, per entendren´s- i que tenen un fort grau de coincidència : hi ha gent que diu que el turisme es bo o és dolent amb matitzacions, amb reformes, amb limitacions, tot i que hi ha també percentatges de gent que diu que és bo i només bo, i altres que diuen que és la pesta. No és per tant la societat de les illes una societat illetrada sobre el fet turístic, a la qual la puguin fer combregar a cop deslogan publicitari : Un turista, un amic, the dit !. Així amb to autoritari. Per algun sectors socials un turista serà un amic, per molts dells perquè els hi convé, no hem de fotre faves ! Però per algun altre sector serà un enemic, i malgrat vegi la seva importància, li donarà la culpa de quasi tot el que passa a Mallorca : de lexcés de ciment i de la perdua del sentit social, i voldrien que no en venguessin pus de turistes. Molts daltres seran conscients de la importància del turisme, però, als amics ja els triaran ells.
El que no val és retrocedir a fer-nos creure que vivim a una societat
de fa cinquanta anys, la qual no sabia molt bé si els turistes eren els seus
amics, una espècie dastronautes carregats de doblers i bikini posat, quan aquí
no hi havia ni el SEAT-600 i molts duien encara calçons amb bufes. Han passat
moltes coses a les illes Balears, desde llavors, per fer-nos creure, ara, que no hi ha temps que no torn, els amics inclosos.


