Jardins daltri. Un altre.
Climent Picornell
Saben que el nostres JARDINS DALTRI, són una crida, fluixeta, a la conya marinera i al bon humor, lluny de la citació engolafrada i ampul·losa. En qualsevol cas, com diu Lluís Maicas : La citació com a recurs sha de dosificar amb seny i sobrietat. Lerudició no és la mesura de la nostra saviesa, sinó un acte dostentació, un exercici de pedanteria…amaga, aquesta actitud, líntim desig dultrapassar la categoria descriptor per abastar la dintel.lectual, que en lescalafó del desprestigi gaudeix duna desconsideració més sublim. Glup ! En fi. Tanmateix un ha descriure per donar un poc de gust als nostres. Ja no sé si som dels nostres que deia el ministre Pio Cabanillas, afegint unes unces als dubtes del Cuerpo a tierra que vienen los nuestros, variant de loximoron Fuego amigo.

(Port d'Andratx. Estiu de 2005. Fotografia de Guillem Mudoy)
Conten que Pere Esteve, qui fou conseller de la Generalitat, als hotels de Madrid, després de dir el seu nom, sempre afegia : Todo con e. Però hi ha es traïdores. Un autor, satisfet de que la seva obra, per primera vegada sortís sense errades, hi feu imprimir al final : Este libro no tiene erretas. Erretas. Justament la darrera paraula! Petits canvis, però, donen nous sentits. Li deien Doctora horroris causa a la dona del dictador Ceausecu, que ni shavia llicenciat, però havia volgut un doctorat en química. A un cartell de Vado permanente, un humorista desconegut lhi havia afegit : Lavado y permanente. Al moll, a una botiga que anunciava Efectes navals, lhavien convertida en Defectes navals. Su excrecencia deia sempre, un poc embullat, un republicanot per no dir su excelencia. He anat apuntant alguns titulars, que remeten a obres conegudes, amb un canvi duna lletra o duna preposició : Dels Efectes especials, passar als Afectes especials; o de la Depressió post-part a la Depressió post-pacte; i seguir amb Tristos tòpics o Un home amb atributs o El materialisme histèric. Aquest darrer, em remet a la figura de la inversió del genitiu, molt emprada, precisament per Karl Marx , qui -vegin l exemple- té una obra titulada De la misèria de la filosofia a la filosofia de la misèria, és allò de no és lo mismo la hija del rajá, que la raja de la hija, salvant les distàncies i demanat els perdons corresponents. Nhi ha més, Ghandi : Cal viure senzillament, per tal que els altres senzillament puguin viure o, un repressor militar franquista : Vosotros haciais lo que sabiais, nosotros sabíamos lo que hacíamos (?). Mirin per on, la importància duna lletra o duna paraula canviant de lloc o de funció.
Neil Smith ( citat per David Harvey a The conditions of postmodernity ) : La Il.lustració és morta, el Marxisme és mort, el moviment de la classe obrera és mort…i lautor ( daquest escrit), tampoc no se troba gaire bé. I és que la mesura del canvi de les coses i de les situacions, a vegades, és més visible que assumible. Un germà del poeta Joan Alcover, que començava a veure homes pel carrer sense pèls per la cara solia dir : al meu temps tothom duia barba o mostatxos o patilles. Només duien la cara neta de pèl els capellans, els toreros i els marietes.
No hem donat massa lloc a lescatologia en aquests jardins i tanmateix forma part de les nostres normalitats. Així lautor duna peça de teatre, emprenyat amb el crític de rigor ves a saber si era en Mendiola- li escriu : Aquest paper que vostè ha escrit i que ara tenc davant, prest el tendré darrera. Del mateix material, un company em contava que els anglesos, que tenen clubs per a tot, en tenen de bruts. Per entrar a un , shavia domplir un formulari a fill-in-a-form deia en anglès; un aspirant lemplena, shi torca el cul, lenvia i al cap de poc temps, li ve la contesta : no ha estat admès; un brut no se torca. El cas és que, aquest estiu, el caràcter dels mallorquins ha sortit molt a rotlle per mor duna piscina. Una aportació més a la caracteriologia illenca, molt fina, venia dibuixat a un acudit daquests dun alemany, un japonès, un francès i…un mallorquí, analitzant què fan davant lejaculació precoç. Lalemany diu això, el japonès fa allò, el francés allò altre… i el mallorquí ? El mallorquí diu : ai, això no mhavia passat mai !. A uns els hi va fer gràcia, que volen que els digui.
Lofici del burgès que deia el Quico Pi de la Serra– és menjar, beure i no fer res. Idò, de menjar; a Josep Pla li atribueixen laforisme que és molt antic- som el què menjam, però a un servidor no sé per quin camí hi arrib- li agrada molt més : ens convertim en el què comtemplam ( M. McLuhan). Ara que tractam del dolce far niente i tot això, una collita a un jardí daltri, que va de no fer res. Quan aprovà la seva primera oposició per ser funcionari conten que ho contava leconomista Fuentes Quintana– en haver aprovat, el president del tribunal li digué : A partir de ahora, nunca haga nada. I nunca le pasará nada. Sentència rotunda sobre el funcionariat macabre. La psicosis del no fer res, però és millor patir aquesta síndrome que no la que vaig sentir per la ràdio despusahir ( és duna cançó, El marido de la carnicera, de Raquel Winchester, al festival de música ètnica dAlbacete) : Ay que miedo / ay que psicosis / sólo falta que me operen de fimosis; la necessitat de la rima té aquestes coses. Ara que aquí -i com quasi sempre- si escau el què va dir, un altra cantant, Sara Montiel (qui sap si és absolutament apòcrif, però és genial ) : Como dijo Einstein : todo es relativo.
Bé, si els ha fet gràcia poden aplaudir o, en el seu cas, fer el que recomanava John Lenon de The Beatles el 1963, a un concert benèfic, amb presència de tota la família real britànica, abans de tocar Twist and shout : Els dels seients més baratets podeu fer mambelletes. Els altres basta que remeneu les joies. No sé si el denunciaren i li aplicaren la legislació pertinent. Perquè ja saben el que deia aquell general, que comandava molt, de lús de les lleis : A los amigos : el culo; a los enemigos : por el culo; y a los indiferentes, les aplicaremos la legislación vigente. Coses de ladministració competent (és només una excusa per acabar amb aquest bellíssim oximoron).


