



Al McDonalds falta gent !
Climent Picornell.
Havia titulat larticle Al McDonalds, que fa figa!, però ho he trobat exagerat. I, al mateix temps, fer figa, que vol dir és un aclariment per a les noves generacions- que fa ull, que sesboldrega, en una paraula, que va malament, era poc entenidor. Què sé jo ! El fet és que lempresa McDonalds, fa mesos, per primera vegada dençà que lany 1965 cotitzà a la Borsa, va tenir pèrdues. La més gran multinacional de les hamburgueses aquí els deiem, abans, raoles o bistecs de carn capolada, mesclats amb ou i un toc de moraduix-, deia, que lempresa, amb més de 30.000 llocs de venda franquiciats a 121 països del món, fa una temporada, per primer pic, no guanyà doblers. La novetat espantà el mercat i la seva cotitzaciò, que ja anava a la baixa, passà dels 30 dollars lacció, a 15, en mig any.
Alarmat, i ben al contrari que Jose Bové, el pagés francés avui convertit en un líder de lantimundialització- que va atacar violentament el McDonalds de Milhau, vaig peregrinar al McDonalds de més a prop, el de devora el Bar Bosch de Palma, i vaig demanar un BigMac, patates fregides i Coca-Cola. Coses més rares ha fet un servidor, com és ara, acabar la nit de cap dany devers Es Carritxó de Felanitx.
Les multinacionals de lhamburguesa han passat de ser això, empreses de lalimentació, per convertir-se, a més, en tot un símbol. Juntament amb la Coca-Cola, estendarts de lefecte que es coneix com cocacolització de la societat, un abocament més del que som : societats de la Coca-Cola . Hom ho pot agafar com una invasió, no gens subtil, duna més de les estratègies de lamericanització del món, als més radicals els agrada dir limperialisme nordamericà, i, uns altres, ho poden mirar com lestratègia exitosa dunes empreses que han aconseguit vendre el seu producte pertot i oferir unes bones ganàncies als seus accionistes : un èxit empresarial.



Una de les més excitants lectures, de fa tres o quatre estius, fou per a un servidor el llibrot, per la gruixa, Déu, Pàtria i Coca-Cola (1993) de Mark Pendergrast. I no per revelar el Big secret, la fòrmula secretíssima de la beguda ( Cafeïna, fulles de coca descocaïnitzades, nous de cola, sucre, caramel, àcid fosfòric i essències de llima, vainilla, taronja, llimona, nou moscada, càsia, coriandre, nerolí una flor de taronger-, lavanda i un poc de glicerina), sinó, per esbrinar com una empresa local de gaseoses és converteix en una poderosíssima multinacional, com la Coca-Cola esdevé alguna cosa més que una beguda. Recorden que el Barça és més que un club ? Idò, això, en gros.
Però, vaja, érem al cas dels McDonalds i preniem un BigMac per veure si lempresa reprenia els guanys, una forma aberrant, com qualsevol altra, de solidaritat empresarial. Fast-Food li solen dir, menjar aviat o menjar ràpid i, els més compromesos gosen anomenar-lo menjar-fems. Als nins petits els donen les hamburgueses dins una capseta amb una jugueta Happy meal-, així els van aregant i els tenen enllepolits. Un fill meu, de petitó, però que ja escoltava coses, un dia em demanà : Mon pare, com és que li diuen Comida basura si és tan bona ? La innocència, que és de guapa, fent preguntes, com sempre males de respondre amb banalitats.
El cas és que la introduccció daquest costumari del menjar de pressa, una més de les variants de lestandarització social o com se sol dir ara, un altre dels efectes ( perversos ?) de la mundialització, o globalització, per ser més cursis, deia, que aquests processos ja foren percebuts pel sociòleg George Ritzer al seu famosíssim manual La Mcdonaldització de la societat (1993). Ritzer sostenia que linquietant procés del menjar ràpid sestenia a tot el conjunt de la societat, de leconomia i de la vida quotidiana de les societats occidentals. Fa poc E. Schlosser, afegia que això implicava – Fast Food Nation, subtitulat El costat fosc del menjar dels americans (2002)-, també, processos dadaptació intel.ligent daquestes empreses a levolució de les pautes i els gustos dels consumidors i que han fet que les seves exigències, per exemple les pseudo-ecològiques, formin part de lagit-prop daquestes corporacions. Han aparegut còdis ètics i dietètics, informacions nutricionals, adaptacions a unes més sanes exigències alimentàries, com és ara substiuir els greixos de cuinar per olis vegetals o exigir als proveïdors carn capolada lliure de bactèries patògenes o que els seus envoltoris siguin biodegradables… el negoci de madò Coloma, pensarà més dun.
Com tots els llibres de culte, el de Ritzer, ha tengut la seva revisió: The McDonaldization revisited (1998), un reading de diferents autors subtitulat Assaig crític sobre la cultura del consum, per testificar si les hipòtesis de Ritzer, anys després, havien seguit el camí anunciat. Així ha estat. Vegin, idò, el que pot desencadenar un tros de carn capolada, que cada dia, tot sha de dir, consumeixen 46 milions de persones, només a la cadena destabliments que comentam. I sinó, observin com un dels autors de The McDonaldization revisited, John Caputo, envesteix el seu treball : La retòrica de la macdonaldització : una perspectiva des de la semiòtica social. Per veure fins on poden arribar els exercicis retòrics dels intel.lectuals moderns, només cal assenyalar cap a un economista, famós, que proposava el preu del BigMac -lhamburguesa doble del McDonalds-, a cada país, com lelement comparatiu dels valors monetaris mundials. N´hi ha daltres que, davant aquesta rutina esperada i imposada internacionalment per aquests comportaments, proposarien canviar ladjectiu internacional o mundial pel títol del llibre de Schlosser, Fast food nation : la nació del menjar de pressa.
És ver que contra el Fast Food hi ha l Slow Food ( el menjar reposat i tranquil), o que uns pocs i exquisits paladars es poden refugiar en la Bíblia del bon menjar que és la Michelin i observar el seus restaurants de tres estrelles, o rellegir el que diuen Santi Santamaria o Ferran Adrià, o ser un seguidor de l Ortorèxia, una psicopatia del menjar, són ortorèxics els qui mengen en funció de les propietats farmacològiques dels aliments, ecològics naturalment, no transgènics, per supossadíssim. Alternatives nhi ha a balquena, començant pel vegetarianisme, però, tammateix, els moviments de masses, els costumaris de la modernitat, penetren amb una rapidesa imbatible. Davant la baixada de beneficis del McDonalds, Jim Cantalupo el nou chairman de la companyia i els estrategues de la multinacional ja pensen com fer front a aquest avís. Uns, proposen la diversificació en loferta dels seus productes; altres, la pau de la guerra de preus baixos amb el seu gran rival Burger King; altres, el menjar ètnic ( per ara, únicament, la mexicanització). Aquí, a les illes Balears, les campanyes dels nostres governants van en el sentit dincentivar el consum dels productes autòctons. I sí… a través daixò del menjar ètnic( els nordamericans empren ladjectiu ètnic per tot el que prové de llocs estranys, és a dir, dels llocs que no són nordamèrica), deia que sí a través daixò ètnic podriem provar d enganxar-nos a la internacionalitació del pa-amb-sobrassada o de lensaïmada, tot i que, sense un forat enmig, com el Donut, no sé si traspassaria lAtlàntic. Mentre això no arriba, ens haurem de refugiar en les lectures daquests textos que critiquen la globalització dels models de comportament social i donen la culpa daixò, a la carn capolada. Ja sé que és una boutade reduccionista, però… tal dia farà un any.


