
The Beatles i el Sergent Prebe-Coent
Climent Picornell.
Els rànkings, aquestes classificacions que surten cada dia i a les que som tan afeccionats els humans, ordenant del més gros al més petit, del més alt al més baix, del més dificultós al més senzill, els rànkings, com els deia, ara ens anuncien que El Sergent Prebe-Coent, un L.P, un àlbum de cançons que The Beatles editaren lany 1967 és el més valorat de la història de la música popular, la pop-music. Segons qui ? Segons la revista Rolling Stone.
Aquesta casta de classificacions que funcionen sobre valoracions subjectives i no sobre elements objectius com ens fan creure que sí que ho fan la renda per càpita o qui dels europeus la té més llarga- tenen, per això, uns elements darbitrarietat que ens encanten, perquè ens empenyen a la dissidència i a la discussió, si és el cas. Més enllà de que sempre surti el Ciutadà Kane dOrson Welles, com la millor pel.lícula de la història, posem per exemple. En la música popular moderna, o lleugera com es deia abans, ja duim camí del mateix. Per què ? Perquè una sèrie dautors es reparteixen de forma contumaç el pastís dels primers llocs daquests rànkings, Bob Dylan, els Rolling Stones o The Beatles, són alguns dells.
La mateixa revista que ara publica la llista dels millors 500 àlbums, publicà ja fa mesos la de les millors 500 cançons. Anava així; la millor cançó de totes Like a Rolling Stone de Bob Dylan. Però, The Beatles són qui en col.loquen més entre les seleccionades, 23; els Rolling Stones, 14; Bob Dylan, 12; Elvis Presley, 11… Per als amants compulsius de lestadística els diré que les paraules que hi surten més, als títols daquestes cançons, són Love (43), Rock (18), Baby (8), Sweet (8), Rain (7)…no mata, veritat ?

En català, idioma inexistent en aquestes sèries com lespanyol- tenim també classificacions i els en faré cinc cèntims. La revista Enderrock una molt bona publicació- ja feu un intent en el seu número 100. El millor àlbum en la història de la música en català : Dioptria de Pau Riba. Seguit de Verges 50 de Lluís Llach, després en Serrat, al setè lloc Alenar de Maria del Mar Bonet, al vintè A Rússia dAntònia Font. Les cent millors cançons van encapçalades per Al Vent de Raimon, Sen va anar de Salomé i LHome del carrer de Pi de la Serra; al lloc desè Cançó de Matinada, al dinovè Lestaca, al vint-i-quatrè Remena Nena, al 95 La Rambla de Quimi Portet i el 100 : Mala Cara dEls Pets.
Però ara som al Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band ( La banda del Sergent Prebe-Coent del Club dels Cors Solitaris). És el primer. I el primer tot ho té. Idò, així ha resultat que làlbum de The Beatles, Sergent Prebe-Coent és el millor. Què en pot dir un servidor que ha crescut amb la seva música ? O que quedà esglaiat al cinema Born, essent un adolescent, amb el seu film A hard days night ? Em fa mal jutjar. Ja al meu Institut el Ramon Llull de Palma- es militava en la disjuntiva Beatles o Rolling Stones; els més finets o els més gamberrots ? I em feia mal definir-me, és un tret del meu caràcter, un sí, però no. Sí, era dels Beatles; però com els Rollings, ningú.
No cal que els digui, que don la tabarra constantment als meus convidats, tocant-los de forma horrible cançons dels Beatles. El meu exemplar de Beatles Complete, lobra màxima amb totes les seves cançons amb solfa i tablatura, ja està com a brutinyós i em sé les cançons de memòria. A un servidor no és el Sgt. Peppers i la banda del cors solitaris, el disc que més magradi de The Beatles; puc acceptar que fou un dels elements fonamentals en la progressió de la seva música, i tal vegada de la música rock en general, com ho fou Bob Dylan en electrificar-se, però, que si els he de ser franc, hi ha un excés defectes orquestrals -que abocarien a molta gent al rock simfònic-, o massa psicodelisme barater, que ja hi mostrava el nas. Sha dacceptar, però, que han estat elements decisius en la influència dels Beatles en la comunitat dels joves occidentals, però… A Beatles Antology un llibrot enorme, un mamotreto explicatiu de la seva obra hi llegesc les opinions des de dins el grup. John ( Lennon) : Sgt. Peppers és Paul. Paul ( McCartney) : Primer fou la cançò, després fou una idea i després làlbum. Ringo (Starr) : Tot està com a relacionat, però no és una Òpera-Rock, al final enllaçàrem les cançons. En George ( Harrison) com quasi sempre, diu que savorria. La mà de George Martin que haurien estat els Beatles sense larranjador George Martin ?- hi és més present que mai. És cert que hi ha cançons mítiques, però de A day in the life, John confessà que res del que sha dit sobre ella és cert la composà, senzillament, llegint les pàgines del Daily Mail- o el cant als viatges amb làcid lisèrgic a cançons com Lucy in the Sky with Diamonds -vista com un acròstic de LSD- no és més que el títol del dibuix dinfant que feu el seu fill Julian.
La coberta del disc ha passat, també, a la història de la il.lustració moderna de les fundes musicals; amb el conjunt dels quatre músics, desfressats de militars antics i colorejats, rodejats de personatges, vius i morts, de Marlon Brando a Albert Einstein, de Mae West a Karl Marx, dOscar Wilde a William Burroughs, de Simon Rodia a Fred Astaire Lennon hi volia colocar Jesucrist i Hitler-, haguèren de tapar en Gandhi amb les fulles duna palmera i a Leo Gorcey, que volia 500 lliures per sortir, el pintaren de color blau… Hi ha un altre doble LP seu amb les cobertes absolutament blanques ( aquest ja estaria disposat a discutir si és dels millors…)
En fi, els rànking són els rànkings, i ara toca venerar el Sergent Pebre-Coent. Som-hi : Were Sergeant Peppers Lonely Hearts Club Band, We hope you will enjoy the show i aquí seguia un rif de guitarra…no sen recorden ? Només fa trenta-vuit anys. En Franco encara era viu.

(Imatge de Marita CAMACHO )


