POR.
Ahir vaig sopar davant la casa dun home que es dedicava a fer por. Continuant amb lestiu santjoaner del Pla de Mallorca, ahir tocava un sopar a la fresca, daquests de tot el carrer. Em tocà seure davant Can Tosa.

(Fotografia : PEP TORRO. "Moros i Cristians". Pollença de Mallorca; 2005)
SORTIR POR
Climent Picornell
La por és el sentiment més profund dels humans. Més que lamor o lodi. Més primitiu. Allotjat al cortex del cervell, la part més antiga del nostre enteniment. Herència de quan només sabíem competir pel menjar i per procrear. La història dels humans afegí nous reguinyols a la por. A Mallorca shi assentà de lluny, des de la mortandat exemplificadora que causaren les Germanies, fins a les pors estratificades dençà de la guerra civil. I no en parlem daquests viàtics professionals de la por que han estat els capellans, encarregats dedificar, damunt la por, el patiment etern, el seu modus vivendi.
Un temps, quan no hi havia televisió, feien sa senya apagaven un poc el llum i el tornaven a encendre- abans de que la fàbrica local aturàs lelectricitat fins lon demà. Els carrers quedaven a les fosques i la gent era, per dir-ho dalguna manera, més bona de convèncer. En aquestes èpoques sortia por. No sortia "sa" por, ni "la" por. Sortia por. Quan alguna cosa extranya passava, o veien algun bulto negre o blanc, algú sencarregava de dir : per tal banda surt por. Les fetes més extranyes i més rondallesques eren narrades a les rotllades dels "casinos" o cafès, a les botigues o prop de les xemeneies, a les rotllades de pelar ametlles, a la fresca durant lestiu.
La majoria de vegades la por, solia ser algú que no en tenia, algú que no sen temia i en provocava, o algú que, aquest sí, en volia fer. La por quan lhavien vista, era "or, passat per Manacor", és a dir poca cosa. Eren fets com el de lamo en Joan Tosa, que patia insomni i es posava una flassada per damunt i sortia a fer una volta. Era en Miquel Gabrilino, que se nanava un poc des cap i amb una saqueta blanca sortia pel camí de Son Brondo, travesssant el camí de quatres quan veia un carro, que a sortida de sol se nanava al tall. I coses així.
Dues pors, però, queden dins la memòria del petit poble del Pla de Mallorca : sa por den Jaume Tico i sa por des Barracar.
Sa por d'en Jaume Tico.
En Jaume Tico, molt caçador, solia fer com els caçadors, vida de caçador, que peguen dematinades, saixequen abans del sol i aquestes coses. Un bon dia, era als Quatre Vents, on sencreuen els dos camins, el que du a Sa Bastida i el del Puig den Baldiri i afinà un llumet que venia cap a ell. Esperà per saludar qui el duia, i si fos el cas, fer el camí plegats. De promte, quan estigué a un tir de pedra va poder comprovar que el llum penjava dun paraigua i que, al paraigua, no laguantava ningú. Quedà tan esglaiat, i això que duia lescopeta parada, però voltà en redó i partí. Sense correr, però depressa, depressa, cap a la seva caseta ben damunt el turó del Revellar. I la llum darrera, darrera. Si saturava…, la llum i el paraigua, també. Si feia com que frissar, la llum frissava com ell. Arriba a la caseta, tanca la porta, roda clau, posa la barra i puja a la sala. Del finestró veu la llum, penjada del manec del paraigua, aturada davant la casa. Li començà a pegar el tremolor, però, en cap moment, pensà de pegar-li un tro amb lescopeta. Torna a guaitar, hi era. Hi torna, hi era. Al cap duna bona estona -un fil de claror començava a sortir per Sant Salvador de Felanitx- la llum i el paraigua sen tornen per allà on havien vengut. En Jaume, i mira que li agradava caçar, no hi tornà mai més a les fosques, esperà sempre que fes claror.
Sa por des Barracar
Devers un corral de figueres de moro des Barracar, prop daquella portassa den Mateu Bieló -aquell qui embaraçà na Cosidora-, hi sortia por. Tothom devers el poble ho deia, "a nes Barracar surt por". "Ha sortit por avui de matinada", deien al café. Sa por no era altre que en Biel de Son Fages, que venia a "veure" els vespres a na Gerònia de sHostalric. I quan lhavia "vista", sortia, per darrera de la casa cap a un trast que feia partió amb el corral de figueres de moro de Can Bieló. La gent, que a vegades veia una cosa per din les figueres de moro, ho tenia bo darreglar : surt por.
La qüestió, va ser, que per dins els cafès i casinos de la vila, ho feren com una provatura, volgueren arribar a saber què era aquesta por. Al café de Can Bernat sorganitzà una eixida per saber lo que era, i era, com ja sha explicat, que en Biel anava a visitar na Gerònia, en Biel era fadrí i venia escopetes. Lo dit, sorganitzà una batuda per trobar que era sa por, ja en pla de guasa, i per trobar-la de segur, per no fallar, els organitzadors feren posar un llençol blanc a nen Rafelino. En Rafelino feria por. Eren una trentena, amb un parell de fanalets i estaven com amagats, darrera una paret. En Biel de Son Fages ja feia estona que havia partit. En Rafelino, amb el llençol blanc per damunt el cap, surt de dins les figueres de moro i feia com que fer de bubota : feia por. Ningú sesperava que qualcú lenvestís, però de dins els observadors, bota la paret en Martí Miqueló que no anava massa bé del cap- i se va acostar a sa por.
Agafa un bon mac en Martí no tenia es capet bé- i envesteix a sa por, amb aquell pedrolot :
– Que demanau de part de Deu!
Li diu al llençol blanc. I aquell, en Rafelino, llençol posat o no va contestar o no va saber que havia de dir.
– Què demanau de part de Deu!
Tornà a dir en Martí. I com que aquell no va dir res, li envergà una castanya amb so mac i li tomà una cella.
I resultà que sa por shagué de treure el llençol i era en Rafelino que feia sang com un porc damunt sa banqueta. Tothom riu que te riu, sen tornen cap al Café. No hi tornà a sortir por per devers aquell tros. Mira tu per on, o el de Son Fages degué anar més alerta, o que na Gerònia no volgué que la murmurassin i el va marxar. Ves a saber, tu. Mira sa por que era, era que en Biel anava a veure na Gerònia i en voler saber que era sa por, ho pagà en Rafelino. En Rafelino era vell, vell, i si li miraven el front, encara se coneixia el trau que li feren, amb el llençol posat.


