El dia de Sant Pere, el 29 de Juny, m'embarc en una barca del bou de les que passegen Sant Pere, en processó, per dins la mar al port de Palma. És un dels rituals del meu barri -el Puig de Sant Pere, la Llotja i Santa Creu-, procur pujar a una de les barques de les quals és armador l' ex (?) poeta Josep Albertí o, sinó, amb la de "Paco el Loco", que com el seu nom indica és el que fa més desbarats; va fins a mar oberta, vira, frenèticament, a babord i estribord, a fi i efecte d'atemoritzar als mariners d'aigua dolça que s'hi han embarcat. El dematí, però, ja he estat a Sant Joan a fer el que contaré més envant : no torn fins que he menjat una figa-flor. Ja deia mon pare, al-cel-sia, que cap pastís del món les superava. Bé es mereixen un elogi.

ELOGI DE LA FIGUERA
Climent Picornell
"Per Sant Pere enrevolten la figuera", a veure si alguna figa-flor ja es menjadora. Però la Figuera és en lactualitat un cultiu en recessió, quasi en abandó. Només utilitzat molt residualment per engreixar quatre porcs o conservat, quasi reverencialment, pels addictes al seu consum. Nogensmenys és un fruit duna textura extraordinària, consumit en fresc, i dunes aromes encisadores, consumit en sec. La "Festa del Sequer" que es celebra a Lloret (Mallorca), ens permet, encara gaudir duna jornada de reflexió i de nostàlgia entorn daquest conreu.
Malgrat el seu abandó, el posat majestuós de les figueres a lestiu i la seva ossamenta a lhivern la fan un arbre imprescinsible, com lametler, en el paisatge i la configuració del nostre lespai rural.
La figuera fou en el segle XIX larbre fruiter més important de Mallorca, tot esperent que ho fos, després, lametler. De les 15.000 hectàries que ocupava a finals del segle XIX, passà a lapogeu, 20.000 Ha., a la meitat del segle XX, fins al tombant de les 5.000 Ha. que deu ocupar en lactualitat, segons les nostres fonts dinformació.
La pèrdua dels mercats de les figues seques, la seva substitució i el declivi en lengreixament dels porcs, a més del conjunt de factors que han actuat sobre lagricultura mallorquina en lera turística, expliquen el seu aspecte de cultiu residual en lactualitat, al qual si ha arribat per la vellessa, labandó i la mort de molts darbres i pels milers de figueres arrabassades en aquests últims anys. Així i tot, el Pla i el Migjorn de Mallorca continuen essent les comarques més poblades de figuerals.
La simbiosi cultural "porc-figa", que a Mallorca va atènyer una perfecció quasi simfònica, no ha tengut una successió utilitària clara del cultiu de la figuera. En el que fa referència a la figa-seca treballosa de fer- per la feinada que representa el sequer ( no subtituïda per lassecament artificial), aquesta menjua sempre fou considerada menjar de pobres. Avui molta de la figa-seca que es troba als mercats es figaseca turca i el mateix passa no tant, però- amb els diversos "pa de figa", fins i tot amb el pa de figa amb ametles. Si hom vol trobar figues seques de Mallorca aplanades o amb acops- encistades o per encistar, amb un poc danís i fonoll, ha de fer una feina quasi detectivesca. No cal alabar les qualitats organolèptiques que es desprenen dunes bones figues seques. Menjar de pobre !
La figa fresca, en les seves formes de "figa-flor" o de figa de final d'estiu i tardor, molt dificilment arriba als mercats i les botigues, si de cas la podem veure en forma de "figa-flor", o en la varietat "Albacor", "bacores"com diuen els canastros que delaten el seu origen valencià o murcià. És cert que el fruit es deteriora molt ràpidament i el seu consum sha convertit en un objecte de culte : o tens o saps una figuera a foravila per collir-ne o has desperar que aquell veinat o conegut te nofereixi un platet, un present de categoria.
Així com per fer-ne de seques, per menjar, les varietats més apreciades han estat la Bordissot blanca, les Paretjals i les Alacantines ( o "galantines" que en diu molta gent), per menjar-les fresques, a part de les figues-flors ( molt apreciades les varietats Roja i Albacor), no hi ha acord sobre quines són les millors. Provant de fer una classificació, hi pot haver estirades, diria que la millor és la Bordissot negra, seguida de la Martinenca i després, en tercer lloc, de les dues Coll de Dama ( blanca i negra). Nogensmenys no cal oblidar ni la Bordissot blanca, ni lHivernenca, ni les Paratjals, les de La Senyora o les Roges.
Observar la pell clivellada, obrir el fruit amb els pinyoleus i la carn, enrevoltant-vos daromes, la mossegada sucosa i fresca, tot, fa del consum de figues un dels plaers absolutament insubstituïbles.


