Altres mons: el xaragall de na Vidala
Per Climent Picornell
Ja feia temps que sabia que hi ha altres mons. Però, també ho sabia que tots són dins aquest que ens ha tocat viure. Ho havia après a força de sempentes. Malgrat això, encaparrotats dins el que en deim el dia a dia, les feines, lenorme cursileria de lagenda, ni deixam que ens fregui, quasi sense tocar-nos, un alè dels mons dels altres. Fins que, de prompte, un toc rere el cap, o un dins el cap, o un toc a la porta de ca teva tho tornen fer present.

Aquella nit dormia malament. Vaig sentir tocar a la porta, feia molt de fred, i a més aquella contrada era molt més reconsagrada que la resta del poble, hi havia com un corrent gelat que passava per allà davant "això és es xaragall de na Vidala", havia sentit a dir sempre a la padrina vella-. Toca que te toca: "Obriu! En nom de Déu!" Era una veu de dona, que vaig reconèixer, en ser darrere la porta i treure el forrellat.
Era na Xima Bonjesusa. "Ajudam a estirar el vedell", em va dir aquella espècie de persona que estava barallada amb nosaltres, coses antigues de familia que shavien heretat -és traspassen també les bregues daltre temps-, però davant la porta de la casa, la vaig veure com a desesperada.
Em vaig tirar per damunt un gec, com un capot gruixat, no hi havia ningú pus a la casa, la meva dona i els meus fills havien quedat a Palma. La ciutat em semblava ara tan lluny, ella volia anar al Teatre del Mar i els dos al·lots de marxa pel barri antic. NAmet, el moro que fa les feines de fora vila, era a visitar la seva família a Nador, al nord del Marroc.
El vedell no sortia, estira que testira… I no hi havia manera, la dona aquella amb els dos braços dins el trau de lanimal. A un moment donat, remulls de suor, de pixum, que sortia calent, mesclat amb sang i altres sucs, em diu: "Aturat. Donam aquell ganivet." Li don una ganiveta que feia un palm i mig de fulla, i dun tall al coll matà la vaca. Lanimal estirà els potons, dos o tres pics, rebentada de cansament com estava, en no haver pogut fer el seu vedellet. "Així li farem donar sa sang i podrem aprofitar sa carn… i a lo millor salvarem es fill". Talla que te talla, a ganivetades, li obrí el ventre i de dins un sac, com de tel de sagí, treu el vedell, xop, feia com a fum. Lanimalet es posà a moure les cames duna manera absolutament desordenada. Era viu.
Avui de bon de matí, fa dues setmanes de la feta, lhe vist pasturar a la vela de lalfals prop del torrent, quan amb el cotxe partia, de quatres, cap a laeroport, havia de ser a Lisboa lhorabaixa, sens falta.
A partir daquell dia, daquella nit hauria de dir, ens vàrem fer com més amics amb aquella dona a la qui mai havia tengut massa esment, al manco ara ens saludàvem. Li vaig agafar un respecte gros, mai lhauria imaginada amb el coratge de matar un animal de quatre-cents kilos, i ella em mirava, també duna altra manera, com que dir: "El dia que mhagis de menester, basta que ho diguis…"
Dins lavió no em podia treure del cap el perfil subtil de la frontera entre dos mons tan diferents i tan prop lun de laltre. Un, quasi atàvic, espipellat només per la modernitat, i un altre, el nostre, que li dóna lespatlla, i que creim que és el vertader. De tant en tant, un fet com el que em passà, o dones com na Xima, ens retornen, dun sol cop, a les litúrgies severes de la mare natura. Basta travessar el xaragall de na Vidala.


